Més enllà del descrèdit internacional que provoca l’escàndol de la doble comptabilitat al si del Partit Popular, més enllà del tuf que amara bona part de l’arquitectura institucional de l’Estat espanyol, potser caldria parar atenció a les intencionalitats que amaguen la denúncia d’aquests fets en determinats mitjans. Perquè els fets en sí fan fàstic, però les intencionalitats que s'entreveuen fan por. Si els primers afebleixen i aprimen la democràcia, les altres directament la volen intervenir. Perquè, tinguem-ho clar, quan l’Estat espanyol es converteix en un fangar, quan les excuses dels dos grans (sic!) partits polítics espanyols superen el ridícul, quan els principals estats europeus i mundials s’esglaien pel baix nivell ètic i moral de la política espanyola, algú es frega a les mans.

Curiosament cap de les informacions sorgides durant aquests darrers mesos entre les faccions polítiques publicades no ha afectat l’expresident espanyol José María Aznar. Des de la FAES, des d'El Mundo i la resta de contrapoders amb què es dota l’arquitectura institucional espanyola es manté impol·luta la imatge de l’expresident que calcula de forma acurada les seves intervencions públiques adreçades sempre a servir l’autoatorgat paper de salvador de la unitat d’una pàtria de destí universal. Fins i tot la seva atàvica i coneguda aversió per la monarquia espanyola sembla que encaixa bé amb el moment actual i aplana el seu somni mai confessat de presidir una república espanyola amb massa feina com per ocupar-se de la democràcia.

Potser no ens hauria d’importar massa, potser algú pensarà que és el seu país i ja s’ho faran. Em temo que no. Ens cal tenir-ho en compte perquè l’Estat que somnia Aznar és un Estat que ens fa mal. Ni tan sols consideren que Catalunya sigui Espanya. Catalunya és d’Espanya i faran el possible perquè continuï així. Des de Catalunya estant ens cal reclamar unitat entre els partits no sucursalistes, fer via en el nostre procés d’autodeterminació i molta atenció als moviments polítics espanyols de regressió democràtica.

Nota: Vaig escriure aquest article la darrera setmana de gener i mentre el deixava proposar ja han sortit publicades algunes veus autoritzades per l’Espanya més arcaica demanant formalment el retorn d’Aznar. No és cap sorpresa, doncs, però ens confirma que cal parar-hi atenció.