Fa uns mesos els companys de la universitat van fer un sopar amb l’excusa que fa deu anys que vam començar la carrera. No hi vaig poder anar, però em va fer gràcia veure les fotos i reconèixer-los a tots. Bé, a tots menys a un noi. Qui era? La curiositat em va fer buscar-lo a les xarxes socials i la sorpresa va ser adonar-me que quan jo el vaig conèixer era una noia. 

No vaig pensar més en ell fins fa uns dies, que vaig anar a veure "Trans (Més enllà)", al Lliure de Gràcia. A l’escenari, en comptes d’actors, van aparèixer testimonis que van narrar la seva història en to confident, explicant la veritat amb tota franquesa. Com van patir vexacions, com van acabar al carrer, com van decidir fer el trànsit, com ho van entomar la parella, els pares, els fills... 

"Quin nom em poso? Ara que sóc un home me n’adono que no tinc ni idea de com són els homes. Per què no podia tenir barba i tetes? Em sento dona però no vull renunciar a la meva joguina. La meva exdona em regala els seus sostenidors. A la feina em van clavar una pallissa i em van acomiadar. El gerent de la meva empresa va crear un codi ètic perquè els del magatzem no es fiquessin amb mi”. 

Cada frase basada en fets reals es convertia en una bufetada d’empatia. En l’evidència que tot el camí que hem recorregut amb l’homosexualitat (encara en queda per fer), l’hem d’abordar ara amb la transsexualitat. Hem de començar a transitar com a societat per normalitzar un col·lectiu encara massa estigmatitzat, que no només ha hagut de ser valent per sortir de l’armari, sinó que ho ha de ser constantment a cada mirada, comentari, menyspreu, insult o agressió. 

Veure l’obra documental de Didier Ruiz hauria de ser obligatori, però fins i tot caldria anar un pas més enllà. Impulsar un Servei Català de Trànsit on ens auto examinem tots : que registri les incidències, amb campanyes de sensibilització, amb carnet de punts inclòs, si cal. Perquè de pas, ens ajudarà a sortir de les nostres gàbies. 

Només així prendrem consciència que nosaltres, que ens creiem tan oberts, tan moderns i tan lliures no ens hem desfet de la cotilla del rosa i el blau, del que és femení i masculí, del que és homosexual i heterosexual. I curtcircuitem amb tot el que surt d’aquests esquemes.

Un noi que ha transitat a noia que surt amb una noia que ha transitat a noi és una relació heterosexual? Depèn de si mantenen o s’han operat els òrgans sexuals? Una noia que transita a noi li han d’agradar les noies? No, també li poden agradar els nois perquè la identitat de gènere i l’orientació sexual no van lligades. Potser hauríem de tenir prou amb saber que són dues persones que s’estimen. 

Com feien les tribus natives d’Amèrica, que no discriminaven per gènere. Al contrari, valoraven els anomenats "Dos esperits", és a dir, persones que tenien conductes tan femenines com masculines, perquè els veien capaços de desafiar la naturalesa. D’acord amb aquestes creences ancestrals, els transsexuals serien la resistència de l’amor lliure, que els europeus, amb el cristianisme per bandera, es van obstinar a exterminar.