S'apropa la sentència als membres del Govern de Catalunya empresonats i imputats. La Sentència al procés. És temps d'acció. Moment clau de fermesa i unitat. La sentència posarà davant del mirall a tothom, a Catalunya i a Espanya i marcarà el futur.

La confrontació l'ha generat l'Estat en negar el dret a l'autodeterminació reclamat per una legítima majoria parlamentària. El reclam d'aquest dret democràtic és irrenunciable, fer-ho és renúncia. Confrontar, etimològicament, acarar. Sense acarar, confrontar és cedir, claudicar, renegar d'una causa noble, legítima, la llibertat per decidir el futur. No és sinònim ni de violència ni de falta de diàleg. Expressa fermesa, claredat amb l'objectiu a assolir. Al contrari el diàleg i acords són millors des de posicionaments clars. De fet el conflicte esdevé per un fet-dret a decidir- que el PSOE de la transició i el PSC fins a l'any 2012 assumia com a propi, com a ADN ideològic.

Hi ha orquestrada una estratègia contra el procés considerant que el temps juga a favor, que es tracta de repetir eleccions fins a perdre la majoria parlamentària independentista i que una part de l'independentisme consideri que va ser una utopia i que cal deixar-ho sense data. La falta d'unitat política, molt adobada des de molts àmbits, consideren que resoldrà el conflicte o l'enquistarà a una minoria dita radical.

Hi ha un joc estratègic, ben articular, de paraules, conceptes claus que amb insistència esdevenen opinió. I etiqueten injustament com a radicals el moviment a favor de decidir a Catalunya, a favor de la independència. Descrèdit a gran escala. Cal mirar lluny per tornar a veure-hi clar.

Què passaria al Regne Unit si els partits britànics, conservadors, d'esquerres i nacionalistes, fossin etiquetats de radicals per estar a favor del referèndum d'independència d'Escòcia? Seria possible que el laborisme britànic negués un nou referèndum a Escòcia sense ser acusat d'antidemòcrata?

Què passaria si la primera ministra d'Escòcia, Nicole Sturgen, fos acusada de supramacista per voler la independència d'Escòcia com nou Estat d'Europa? Quina ha sigut el mecanisme democràtic articulat per Europa davant de la majoria britànica del Brexit? Un referèndum que ha generat el moment geopolític més important a Europa des de la Segona Guerra Mundial.

I a Catalunya la majoria social i polític que vol decidir simplement la seva relació amb Espanya, per mecanismes democràtics, pacífics, és ignorada, represaliada, exiliada, empresonada, vexada. De cap manera podem acceptar l'etiqueta de radicalitat, de colpismes. Ni tampoc acceptar que la unilateralitat ha sigut el camí sostingut des de l'inici. En tot cas aquesta unilateralitat ha esdevingut per negació del diàleg democràtic de l'Estat. És la seva unilateralitat que ha portat a la situació actual. La nostra unilateralitat és, en tot cas, per defecte i només amb els que neguen la sortida política. La nostra via és multilateral i l'exili és la prova més important per a buscar sortides democràtiques a Europa i al món, des de la llibertat.

I ara què? Aquesta és la pregunta que necessita resposta. La unitat hi serà si compartim objectius. Anirem junts amb aquells que comparteixin objectius i després ens posarem d'acord amb l'estratègia. Però primer respondre SÍ, o NO a l'essencial i sabrem realment quins són els companys de viatge. En aquests cinc temes trobarem la unitat o la divergència en els objectius.

ABSOLUCIÓ. Convençuts de què mai la via judicial hauria d'haver començat abans que la Sentència sigui pública reclamar Absolució.

AMNISTIA. Si la Sentència és condemnatòria iniciar el següent empat, objectiu Amnistia.
En aquest moment sabrem qui vol sumar per reclamar "Llibertat, Amnistia i Dret a l'Autodeterminació". El moviment té similituds al del 1.976 Llibertat, Amnistia i Estatut Autonomia". Si en la transició el president Suárez va acceptar la solució política, ara hauria de ser més simple. Calen polítics estadistes.

RENÚNCIES. El que no podem renunciar és a l'anhel de decidir, democràticament, la relació entre Catalunya i Espanya. El referèndum és un camí. Pot ser el camí acordar amb Espanya o imposat per organismes de control democràtic extern.

UNILATERALITAT. Qui ha triat la unilateralitat són els que neguen una vegada i una altra la majoria parlamentària i social a favor del dret a l'autodeterminació: L'Estat i partits d'obediència estatal a Catalunya. L'obediència al programa electoral és un imperatiu ètic. I el 9 de novembre del 2014 i el dia 1 Octubre del 2017 són, en tot cas, unilateralitat per defecte- No té res a veure amb la radicalitat no democràtica, ja que el pacifisme i l'arrel popular, civil són la base. La via catalana ha sigut multilateral des de l'inici i amb intents de bilateralitat molt similar a allò que diàriament el Govern Espanya fa amb el País Basc.

ELECCIONS. La resposta a la Sentència no han de ser eleccions a curt termini, ja que veurem la resposta social i dels partits i moviments (ANC i Òmnium), La Crida. Cal reunificar, reunim-nos com diu el president Puigdemont. La societat que vol resposta política.

Si en un període de mesos, d'un any, no hi ha respostes, ens queda el camí de les eleccions amb llista unitària política-civil que ratifiqui amb una majoria de més del 50% dels vots la voluntat de ser un Estat. Potser seria el moment de les eleccions plebiscitàries com alternatiu a la negativa del referèndum acordat i la negativa de llibertat i amnistia per exiliats, presos i imputats.

En el context mundial on crema l'Amazònia i Sibèria, a més del desgel de l'Àrtic i l'Antàrtida són, Europa es troba en rumb desconegut. El tema català hauria de ser una anècdota en la història on sempre les estructures estatals canvien constantment. Els Estats petits tenen més instruments de cohesió i en democràcia aquest debat és legítim.