El pitjor que tenen les festes més grans i fastuoses és la ressaca. Que deixen baldat, trinxat i sense alè. I, encara més: que xuclen l'esma i les idees. Potser per això és bo agafar distància de la febrada viscuda per Sant Jordi i acaronar les xifres amb certa fredor quirúrgica. Com se sol dir, les dades "canten" i en aquest ball d'estadística i rotunditat hem sabut que, a Catalunya, un de cada quatre lectors opta pel català i que això suposa un (minso) augment si tenim en compte altres anys. I, també, que la resta de lectors del país opten majoritàriament pel castellà.

No han trigat a sortir a fer-ne escarafalls els abrandats defensors del multiculturalisme esnob o els ciutadans-del-monisme que adoren totes les llengües. Totes, és clar, menys la pròpia. També hi ha hagut qui s'ha exclamat per l'alegria de sumar lectors a la causa catalana, aplaudint el nou percentatge, i obviant que es tracta d'un 25% del global. Desigualtats a banda, sorprèn que no s'hagi posat el focus en allò que té, al capdavall, més importància: la indústria. ¿On és la producció? ¿Què fan els empresaris catalans? És prou revelador que la xifra de lectura coincideixi amb la xifra de producció: un quart del total.

La conclusió és clara: tenim els lectors d'allò que produïm. I la pregunta és òbvia: si volem augmentar els lectors en la nostra llengua, ¿per què no publiquem i produïm més?. Deia el conseller Santi Vila, en una entrevista publicada a NacióDigital fa una setmana, que "hem de fer política de públics: ampliar la base de lectors" i que "cal proporcionar condicions d'entorn que alliberi aquests agents creatius de la pràctica de la subvenció i propiciar un cercle virtuós". ¿Més oferta comportarà més lectors? Potser no és tan simple com per ser una qüestió de vasos comunicants.
 
L'única aposta vàlida, en aquest escenari de creació de públics, és publicar més, evidentment, però també millor. Els lectors només augmenten i se senten seduïts amb una recepta on hi hagi factors d'excel·lència com són qualitat, bones veus, nou talent, sang jove i històries que enganxin, que deixin sense alè, que ens clavin a la butaca amb el desig de més i més. I, aleshores, el ball de xifres deixarà de ser la mateixa lamentació de sempre. No en tingueu cap dubte.