Els fets protagonitzats per Luis Rubiales la darrera setmana semblen directament extrets d’una pel·lícula de la saga “Torrente” de Santiago Segura. De fet, són la demostració que la realitat sovint supera la ficció. Tot el que ha passat remet al penós imaginari de l’Espanya carpetovetònica: des del lèxic emprat a l’estil de la comunicació gestual o les patètiques escenificacions testosteròniques. Obscenitat registrada amb micròfons i càmeres.
 
Però l'obscenitat de l’espectacle no ens ha de fer perdre de vista que el lamentable, prepotent i ridícul procedir de Rubiales ha permès fer visible i accelerar una revolució cultural. La revolució del futbol femení. Una revolució que s’inscriu en una transformació radical i encara oberta de llarg recorregut històric: l’accés de les dones a l’espai públic, i la seva lluita pels drets econòmics, culturals i polítics. La més important revolució moderna.
 
Com bona part dels esports actuals, el futbol té el seu origen en pràctiques populars de procedències diverses que foren reglamentades i codificades al segle XIX per les elits aristocràtiques angleses. El primer intent sistemàtic d’establir un reglament del denominat “esport rei” va ser iniciativa de H. de Winton i J. C. Thring a la Universitat de Cambridge. Era l’any 1846, moment històric que coincideix amb la màxima projecció de l’imperi britànic. Potser aquesta denominació d’origen aristocràtica permet entendre la forta inèrcia conservadora dels homes que regeixen el colossal show bussines global que avui és el futbol.
 
El segle XX va veure com s’accelerava el procés de popularitat del nou esport d’equip fins a esdevenir el més practicat i el més vist. L’espectacle esportiu de masses més important, tot i no ser l’esport de referència als Estats Units, autèntic centre de referència de les indústries culturals i comunicatives en els darrers 150 anys. Com s’explica la forta capacitat d’identificació social del futbol?  Com entendre el seu èxit social global? Hi ha moltes raons, però només en destacaré dues: la seva potència metafòrica i la seva riquesa “coreogràfica”.
 
El fet de ser un joc d’equip, el nombre de jugadors, les dimensions del terreny de joc i els moviments corporals necessaris per a impulsar el moviment de la pilota sense poder fer servir les mans li atorguen una complexitat coreogràfica molt complexa, amb moltes variables. És una dansa coral en la qual s’enfronten dos equips amb un final incert. Un joc en què provocar l’imprevist pot donar avantatge guanyador i en el que, com a la vida mateixa, l’atzar pot alterar les previsions fetes.
 
El futbol és com una metàfora de la vida, de la política... i de la guerra. Una metàfora semblant a la del joc dels escacs en la que el control del temps i l’espai pot ser determinant. Per a entendre-ho només cal parar esment a la dimensió semàntica de les cròniques periodístiques, o als conceptes que amb més o menys habilitat fan servir els entrenadors per explicar el plantejament dels partits. El fet és que la suma de riquesa coreogràfica i potència metafòrica atorguen al futbol una capacitat d’identificació i de representació social molt singulars.
 
Però a diferència d’esports codificats en contextos urbans més densos i menys conservadors, el futbol no ha sabut evolucionar d’acord amb els canvis socials i la transformació democràtica dels valors cívics. També em limitaré a fer referència a dos aspectes: la gestió del temps i el concepte de “virilitat”.
 
Pel que fa a la qüestió de la gestió del temps, sembla mentida que no s’hagin incorporat sistemes de mesura real del temps efectiu de joc. Aquí, el contrast amb el bàsquet és feridor. La penosa arbitrarietat en el control del temps permet tota mena pràctiques tramposes per alentir el ritme i reduir el temps de joc. Pel que fa a la “virilitat”, referir-se al fet que “el futbol és un joc d’homes” ha estat la forma de recurrent de blanquejar pràctiques violentes. Quan els comentaristes es refereixen al “joc de contacte” o fet que un equip juga “al límit del reglament” el que cal entendre és que hi ha joc brut, joc violent.
 
Però l’essència del futbol no és la violència. El futbol no és força bruta; és força civilitzada. Força col·lectiva canalitzada de forma intel·ligent i coreogràfica. I avui això ho interpreten millor les dones que els homes. L’èxit creixent del futbol femení està trencant els esquemes masclistes encara hegemònics en unes estructures no sotmeses a controls democràtics i majoritàriament dominades per homes majoritàriament representants d’una cultura heteropatriarcal. Per què les jugadores no se senten obligades a amagar la seva identitat sexual, però representa que no hi ha jugadors homosexuals?
 
L’enfrontament amb Rubiales de Jenni Hermoso, Alèxia Putellas, Aitana Bonmatí i la resta de les seves companyes no és una anècdota. És una fita més, i molt significativa, en la lluita pels drets de les dones. Són magnífiques esportistes, sí. Però també han esdevingut un exemple cívic. Un referent democràtic. Ha calgut que les dones s’apropiïn i reinterpretin el futbol perquè es comenci a qüestionar el seu crònic segrest masclista. Sí, s’ha acabat!