Es diu que en la transició política espanyola es va optar per la via de la reforma en comptes d'optar per la ruptura. Un model de conciliació que no va passar comptes amb el passat, la dictadura i els seus protagonistes, sinó que va optar per tirar endavant, incorporant a tothom i fent la vista grossa amb el passat més galdós. És cert que això ha generat alguns bunyols de convivència, de model democràtic, d’herència franquista en la mateixa concepció d’aquest model nou que es proposava per passar full el 1975. Tics enquistats que s’arrosseguen fins avui mateix, tot i la supuració colpista que va suposar el 23F.

L’àmbit de la justícia, pateix sovint aquest estigma. Un cos funcionarial que potser no serà mai a temps d’anar a to amb el temps que li toca. Sempre amb les llongues curtes. La darrera mostra la de l’espantall de la por del vicepresident del Tribunal Suprem Àngel Juanes, abans president de l’Audiència Nacional, aquella instància que va substituir el Tribunal d’Ordre Públic que perseguia maçons, Comunistes i CCOO. Allò va ser reforma, i no ruptura. De fet Juanes és considerat un magistrat progressista, que per exemple va participar en la revisió del cas Puig Antich, però que no hi ha marge per anul·lar les condemnes dels tribunals del franquisme.

Però això és una cosa, i una altra de ben diferent són les eleccions del 27-S, per posar un altre exemple que ara és en boca de tots. El magistrat no és que hagi dit gran cosa nova, justament que no troba que sigui una fórmula que pugui substituir el referèndum que demanava el Parlament de Catalunya sobre el futur polític i que des de Madrid no creuen que s’hagi de fer.

Un drama que segons aquest magistrat pot conduir a “un divorci que no seria pacífic, sinó traumàtic”. Lamentablement de finals traumàtics a divorcis i separacions aquest mes d’agost n'anem plens, i potser aquest ambient de violència de gènere deu preocupar a un home de llei, fins i tot quan li pregunten per altres qüestions.

Aquesta simbiosi, aquesta idea de divorcis, i síndromes de dona maltractada també la tenen molts dels nostres polítics. Ja només cal que algú faci públiques les cites secretes, i podem fer el símil amb el cas d’aquest servidor d’internet que facilitava les cites per "infidels" a la causa domèstica.

Ho hem vist amb la idea de la disposició a la Constitució que ha fet més via que tota la tercera via a desaparèixer del debat. Des d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida que defensa l’entesa i el diàleg, plantejava una fórmula exprés que facilités aquest reconeixement de la singularitat de Catalunya marcada en la Carta Magna i a més sense necessitat d’embrancar-se a una gran reforma del títol 8è, el de les autonomies.

Però ai fill meu, la reforma ja no accepta reformes. Rajoy en dos segons ho menysté. Junts pel No. No a buscar cap sortida que no sigui traumàtica, sembla. Junt pel No a la reforma on es troben les essències que lliguen ideologies, que trenen identitats per damunt de colors polítics. Junts pel No a tocar ni una coma de la Constitució, no fos cas que Catalunya fos una nació perquè ho digui un magistrat conservador i un de progressista, o que gosessin considerar-se els subjectes de la Nació catalana. Junts pel no sereu moguts d’Espanya, perquè hi ha un fil que els engloba a tots populars, psoes, podems, ciutadans, barons i serfs, magistrats i serenos.

Ja es poden aixecar banderes ja de diàleg i d'entesa, i veureu on queden per enèsima vegada. Ni reforma constitucional, ni disposicions addicionals, ni federalisme, i ben aviat ni autonomia!