Ara que els analistes de tota mena han mostrat el seu interès perquè els drets humans siguin garantits en l'actuació dels cossos de seguretat i en l'Administració de Justícia. Àmbits en els quals sempre cal ser molt curosos i estar disposats a aplicar el mateix sistema de mesurar quan es tracta del millor amic i del pitjor enemic; quan es tracta de persones amb noms propis o de persones anònimes a les que la societat mira d'ignorar i considerar-les part d'un altre "món" que no és el seu.

Ara que per fi les garanties en les detencions i les condicions en què empresonem passen (per fets malaurats) a ser una preocupació general de la societat i no només una preocupació de cara als que insistim que els sistemes penitenciaris són un mirall del grau d'humanitat dels governs que els gestionen. Ara us vull parlar d'un altre dret humà.

Un estudi recent de l'Agència de Qualitat i Avaluacions Sanitàries, demostra que l'esperança de vida és vuit anys superior en les rendes de més de cent mil euros, si la comparem amb els ciutadans de rendes inferiors a vint mil euros. Senzillament, les condicions de vida que envolten cadascun dels actes d'un ciutadà o ciutadana, el tipus de menjar, l'assolellament del seu habitatge, l'aire que respira, la manera en què guareix les seves malalties, acaben condicionant la durada de la seva vida.

Aleshores, per què hem oblidat allò que els nostres avantpassats higienistes tenien com a objectiu: si millorem les condicions d'habitabilitat millorarem la salut dels nostres conciutadans!

L'experiència més propera de política governamental amb aquests principis va ser l'anomenada "Llei de barris" (2004), encaminada a impedir l'enquistament de la pobresa en determinats espais degradats dels nostres pobles i ciutats. L'any 2011, quan més es necessitava, va retirar-se el pressupost destinat al seu desenvolupament, tot i els exemples reeixits que podia mostrar només set anys després de la seva aprovació.

Un dels grans referents d'aquesta actuació que considera la salut com un dret humà foren els debats entorn del "projecte de Constitució provisional de la República catalana" (1928), que més tard serien recollits parcialment en l'Estatut de Núria: considerar que la implantació del sistema sanitari i de beneficència ha de ser diferent segons els indrets de cada comarca en l'acció "civilitzadora" que la Generalitat es proposava. S'adoptà el criteri que la política sanitària (també la d'ensenyament) és la que més impacte tindria en la justícia social que volien aplicar.

Fou significatiu l'ús habitual d'un concepte molt nou per l'època, el de "salut pública" i fou també una decisió amb contingut molt polític que el primer govern de Macià, tot i la desfeta electoral del seu partit (el PCR) es nomenés Manuel Carrasco i Formiguera.

L'audàcia de voler innovar i de mirar sempre el component social de les malalties crida encara avui l'atenció. El conseller de justícia (Pere Comas i Calvet) s'incorporava a la Junta Administrativa de l'Hospital Clínic amb l'encàrrec d'establir un sistema d'atenció als desvalguts que fós just, nomenant al Dr. Joaquim Trias i Pujol secretari de la junta, com ens explica magníficament en Joan Serrallonga i Urquidi en el capítol de Sanitat i Assistència Social de l'Obra de Govern 1931-1939 de la Generalitat de Catalunya. Temps convulsos on sempre van intentar que l'acció de govern fos la seva targeta de presentació.

Una de les característiques del catalanisme polític sempre va ser explicar les raons socials, els resultats desitjats, buscats, planificats de la seva acció de govern. I per això voldrien ser recordats.

El 80% dels determinants de la salut són socials i les condicions socioeconòmiques de la població influeixen en el seu estat de salut. La salut, doncs, és un dret humà i no pot distribuir-se segons la renda, ja que aleshores, esdevindria un privilegi i hauríem traït el principi de justícia social que va molt més enllà dels centres sanitaris; però que necessita un govern que en marqui la direcció.