Els devots senyors i senyores del PP estan ben convençuts de tenir una santa missió a complir en aquesta vida, que no és cap altra que la de preservar les essències pàtries del Regne d’Espanya (ja li diuen així fins i tot a la previsió televisiva del temps), i a ella s’hi encomanen en cos i ànima des de tots els flancs possibles i impossibles. Així, com si d’un fidel i ordenat exèrcit croat es tractés i seguint una ben tramada estratègia, van obrint fronts, un rere l’altre, incansablement, amb l’evident objectiu d’anar recuperant el terreny perdut després de massa temps d’agosarada democràcia.

La sacrosanta constitució espanyola resulta ser intocable; “la roja” ha de ser, tant si vols com si no vols, la selecció de tots i gastaran els maletins que facin falta perquè les seleccions catalanes no siguin reconegudes; i els taurins instal·lats a casa nostra li reclamen a la Generalitat una morterada com a indemnització per la prohibició de les curses de braus, mentre el PP la porta al TC i recolza al Congrés la tramitació d’una ILP perquè siguin declarades bé d'interès cultural.

I per acabar de reblar el pla magistral, el plat fort: la batalla de la llengua. Com deia, des de tots els flancs possibles i impossibles. Des del País Valencià, les Illes, la Franja i Catalunya. Canviant topònims, atacant la normalització lingüística, segregant els seus propis fills i, arribats al cas, inventant-se noves llengües. Perquè, com que ni tan sols a sang i foc, amb una guerra i una dictadura pel mig, van aconseguir els seus predecessors aniquilar el català, ara ho intenten amb una tàctica, diguem-ne, més elaborada. A semblança d’aquell “café para todos” que ja va provar de diluir les “comunidades históricas” en un mapa esperpèntic de comunitats autònomes, les ments pensants del PP s’han empescat la genial idea d’intentar diluir el català en un maresme de llengües que tan sols ells són capaços de diferenciar.

I vet-ho aquí, ara van i es treuen de la màniga l’“aragonès oriental” que, sumant-se al valencià, pretén restar raons a aquells blasfems que encara gosem defensar l’existència dels Països Catalans. I, com diria Fuster, fent de la seva ignorància argument, ens intenten dividir per vèncer. Però, vagin amb compte, no els esclati el trabuc a la cara i els acabi passant com al seu company Bauzà, que s’ha trobat amb una immensa majoria de la població de les Illes fent pinya per la llengua i trencant, literalment, el seu partit. Perquè, com també apuntava Fuster, com més espanyolistes són, més catalanistes som.