Que la política està vinculada al simbolisme és una qüestió que, en major o menor mesura, tots tenim present. Les referències dels partits a l’expressió d’una determinada qualitat identitària o a una facultat específica de l’imaginari col·lectiu són receptes que s’utilitzen habitualment per assolir adhesions socials, polítiques i principalment electorals. Ja fa uns anys, coincidint amb l’ascens de ZP a l’executiu espanyol, un lingüista cognitiu va ocupar bona part de les tertúlies mediàtiques.

Efectivament, l’aterratge de George Lakoff a Espanya va venir de la ma del PSOE, amb qui va posar en pràctica el nucli de les seves teories: la configuració de marcs conceptuals (frames, en anglès). Així la construcció d’un marc conceptual permet que el partit doni forma i utilitzi una determinada metàfora amb la que estructurar els conceptes que pretén transmetre. Es tractaria doncs de dissenyar un ordre simbòlic que connotés a la resta de conceptes que s’hi vinculen –poder, eleccions, govern...- de les seves qualitats i, per tant, que fos fàcilment transmissible, assimilable i per tant fàcil de compartir.

Tot i que l’ús del simbolisme no és res nou, certament la sistematització i l’aura de gurú que va generar Lakoff ho convertí en una espècie de “nova moda política”. Exemple d’això fou que el PSOE va invertir bona part de la legislatura intentant negar l’evidència de l’impacte de la crisi econòmica planetària sobre el mercat espanyol, fins que la realitat –força més tossuda- va fer inútils aquests esforços. El darrer intent fou convocar eleccions anticipades en una data tant simbòlica com el 20-N de l’any 2008 tot intentant de generar un marc conceptual que vinculés la “lluita electoral de l’esquerra” envers la reminiscència de la dreta més reaccionària, personalitzada en bona part del PP.

Doncs bé, enguany ens trobem a Catalunya amb un escenari dominat per l’enfrontament entre diferents marcs conceptuals, que malden per a esdevenir dominadors de l’agenda. En un extrem s’hi pot identificar aquell marc que intenta presentar el procés català com una febrada, un malson, una irresponsabilitat o un suflé sense cap tipus de recorregut. El procés no només esdevé una situació indesitjable sinó que, a més, cal que sigui rebutjat explícitament apel·lant a un ordre superior de (sic) convivència: la constitució espanyola. Prop seu s’hi troba l’intent desesperat de bastir un escenari en el que les exigències ciutadanes seran satisfetes amb una versió actualitzada del software espanyol: una tercera via que per manca de detall esdevé un simple recurs discursiu de caire reactiu.

Enfront aquestes propostes s’hi situa un marc conceptual que, gràcies al seu sòlid ancoratge en la societat -que a fi de comptes l’ha fet seu- esdevé un símbol poderós i en domina completament l’escena. Els seus trets distintius es fonamenten en l’assumpció que és la ciutadania qui n’ha definit els contorns i qui cada dia n’esdevé el veritable protagonista. Es defineix a partir d’un principi de radicalitat democràtica en el que el ciutadà i la seva voluntat de decidir se situen en el centre del procés, fins al punt que els partits en són essencialment altaveus i col·laboradors indispensables. Es defineix, ras i curt, a partir de la voluntat de decidir col·lectivament el nostre futur mitjançant un acte simple, clar, diàfan: votar.

Segurament coincidirem en què, paradoxalment, la fortalesa d’aquest marc conceptual rau en la seva senzillesa: en comptes de proposar, suggerir o imposar una col·lecció de vincles simbòlics complexos elaborats per grans despatxos de màrqueting polític, la seva obsessió és tant simple com apel·lar a la lliure expressió dels ciutadans del nostre país. Més enllà de discussions nominals, de retirades tàctiques, de traves a l’assoliment d’acords, de manipulacions mediàtiques o de crides a la moderació, el cert és que la seva essència simbòlica esdevé irrefutable: volem exercir la democràcia. Volem votar. I davant d’aquest desig majoritari de la societat catalana no hi ha cap marc conceptual ni simbòlic ni legal ni de cap tipus que s’hi pugui oposar. Així, qualsevulla formulació contrària a la radicalitat democràtica que defensem col·lectivament només es podrà construir negant-nos la veu, refermant-nos en definitiva en la constatació compartida que l’única alternativa que tenim al davant és fer via.