Artur Mas i tot el que aquesta declaració significa: "No vull acabar la meva trajectòria política avalant una separació. No dic que sigui això el que ha passat ja, aquest és el meu espai polític, però el risc de la separació hi és, i davant d'aquest risc no vull fer el pas que podria consumar la separació".

Són paraules del 14 de setembre. El president Mas, un dels polítics més criticats de la història d’aquest país i un dels que més lluny l’ha portat, va explicar que es mantenia al Partit Demòcrata -partit que va fundar i presidir- i que no faria cap pas per integrar-se a la formació auspiciada pel president Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, per "no avalar una separació".

En tot cas considerava i considera que hi ha espai per una reconciliació en l’anomenat espai postconvergent, o entre el Partit Demòcrata i el partit Junts. Malgrat informacions periodístiques diabòliques i interpretacions més o menys interessades cal sempre seguir fil per randa les paraules de Mas, perquè són pensades i voler entendre-les.
 
Per als que no s’hi han trobat (encara) en el món de la separació: la separació matrimonial no posa fi al matrimoni, i tots dos cònjuges seguiran sent considerats com tal. Estar separats, però amb aquest vincle actiu, implica que cap d'ells podrà tornar a casar-se, ni entre ells ni amb terceres persones. És el divorci que posa fi al matrimoni de forma definitiva.

En el món real, una separació fa més fàcils els tràmits, des de tots els punts de vista (també l'econòmic, ja que es tornarà a crear la societat, encara que en règim de separació de béns llevat que s'estableixi el contrari), per tornar a estar junts. És el divorci el que posa fi al matrimoni de forma definitiva. Aquesta classe bàsica i gratuïta de Dret de Família ve a tomb perquè les paraules pesen molt però de vegades, poques, poden portar esperança. Per cert, hi ha molts més divorcis que separacions, molts més.
 
Ja fa temps que la separació és un fet en això de "l’espai", sobretot des que s’ha trencat la convivència diguem-ne. Però el respecte entre els presidents Mas i Puigdemont és d’agrair i pot ser un dels elements que permeti construir en un futur. És bo que com va expressar el 129è president de la Generalitat es tingui en compte que els expresidents del país són "un patrimoni comú del conjunt del poble de Catalunya, més enllà de si ens han votat o no".

Si mantenim les institucions, i la presidència de la Generalitat ho és, com a referències podem tenir uns fars enmig de la tempesta, duri el que duri. No vol dir que la separació postconvergent no acabi en divorci, però així no es trenquen ponts importants per al país, i pel sobiranisme, però sobretot pel país. Com diu el poeta: “tot clama i res no dura, tot calla i res no mor”.
 
Una separació (i un divorci) és quelcom dolorós i sovint fútil, perquè molts pensen que serà alliberador i que la seva vida millorarà exponencialment. Potser sí. La pregunta que es fa la gent és ‘per què’ quan la qüestió és ‘des de quan’. I és quan es poden trobar els motius i les causes, i potser fins i tot els protagonistes i causants: no eren ells, ets tu. I llavors la cosa es complica, davant del mirall tots tenim desgràcies. En política també, per construir (per construir-te) és millor ser sincer amb un mateix per créixer i sobretot cal ser coherent amb allò que ets, fins i tot quan no hi estàs d’acord.