Els presos polítics han començat a arribar a centres penitenciaris catalans. El trasllat no és cap victòria sinó el simple compliment de drets, que no amaguen la perversió i desproporció de la reclusió preventiva. Quim Torra i Roger Torrent han sabut trobar, en les darreres hores, el to adequat per a un moment tan excepcional. Les seves paraules al Parlament, fent evident que l'objectiu és "posar fi al confinament" dels dirigents independentistes -sense oblidar els exiliats-, recalca l'anomalia de l'empresonament amb determinació i sense estridències. Significativa coincidència, però, en els discursos: tant el president de la Generalitat com el del Parlament han subratllat que el trasllat dels presos a Catalunya "no és cap gest polític ni forma part de cap negociació" mentre el ministre de l'Interior hi afegia, des de Madrid, que el nou escenari responia a l'estricta "aplicació de la llei". La lectura compartida dels fets es produeix dies abans de la reunió entre Torra i Pedro Sánchez a la Moncloa. La trobada estarà marcada inevitablement per la motxilla pesada de la repressió.

Espanya i els presos, aquesta és la qüestió. La resposta de l'Estat al plet català va escalar de la violència policial de l'1 d'octubre a l'empresonament dels dirigents independentistes, punt àlgid de la desmesura aplicada a l'independentisme, amb el beneplàcit de la monarquia. Els qui receptaven protegir la integritat interritorial de l'Estat a partir del Codi Penal van imposar-se als que pregonaven una solució política. No és estrany, doncs, que a Catalunya es caigués en la simplificació d'equiparar Espanya amb el PP, acomboiat com estava Mariano Rajoy per Ciutadans i el PSOE, amb Felip VI al darrere.

Rajoy ja no és a la Moncloa i el tauler el controla ara Pedro Sánchez, interessat a marcar perfil propi, tot fent equilibris. La política podrà afavorir la distensió, però seria recomanable que el debat traspassés les tribunes polítiques i es fes porós a la societat espanyola. Els presos han posat Espanya davant el mirall i la imatge que en surt reflectida hauria de resultar incòmoda. Deia John Carlin aquest dimecres a les jornades de la UPEC a Barcelona -diumenge en podreu llegir una entrevista a NacióDigital- que és "preocupant" que a Espanya no hi hagi hagut "manifestacions massives" per l'allibertament dels presos polítics. I és cert que arreu de l'Estat ha faltat empatia i solidaritat, potser perquè històricament s'ha mirat de reüll els catalans, desconfiant-ne, potser perquè des de sempre s'ha faltat al respecte a la dissensió que venia de la perifèria.

És en aquest context que s'explica la repressió aplicada al sobiranisme, des de l'esbiaixada formulació de les acusacions de rebel·lió i sedició -acusacions que responen al vocabulari del segle passat- fins al menyspreu d'incomodar els presos amb insults o vexacions tan feréstegues com fer-los escoltar l'himne d'Espanya. Les imatges de grans concentracions de suport als presos a Madrid, Cadis o la Corunya haurien estat la resposta més feridora a l'acció matussera dels aparells de l'Estat. Però aquestes estampes només s'han vist a Catalunya.