No deixa de ser coherent que el senyor Artur Mas hagi declinat encapçalar la gran mani que avisarà que Catalunya serà el pròxim estat d’Europa. És coherent amb la por que fa l’abisme als qui pateixen vertigen. Catalunya avança cap a una d’aquelles cruïlles que no solen produir-se en la història, almenys no d’una forma tan cruel. O sí o no. Blanc o negre. Vida o mort. En general, la història permet d’anar trampejant. Però ara no.
 
Ens hem quedat sense autonomia. L’asfíxia financera és tan grossa que, quan en Mas-Colell rebi els diners del rescat, els donarà als creditors. Del pot, no en sortirà ni una acció política. La Generalitat, avui, és una gestora que paga nòmines i torna deute, quan pot. I quan no pot, demana al govern de Madrid que li afluixi uns pistrincs que l’Estat ha sostret de Catalunya per la via establerta en l’últim pacte fiscal, el vigent. La vida, avui, és això.
 
Si algú es pensa que això és la crisi i prou, va llest. Totes les decisions que ha pres el govern Rajoy han anat mossegant l’espai autonòmic fins a deixar-lo en els ossos pelats. S’està construint una determinada Espanya i, per la pressa que hi posen, en tenien ganes: des de fa trenta anys, que ho volien fer. Ara poden. Per tant, no es tracta només de diners, es tracta de projecte. Per les dues bandes: un projecte català que ja no té espai dins d’Espanya i una Espanya que posa en marxa el projecte re-franquista, centralista, homogeneïtzador de sempre. Ens hem equivocat amb les autonomies, s’ha acabat la broma: aquest és el discurs a Madrid.
 
El senyor Mas posa el fre sense desdir-se (encara?) de l’estat propi. No passa res: el moviment popular més aviat s’accelera, la gent està impacient, la gent en té prou d’agonia. La gent serà al carrer sense president. Però aquest moviment ha de tenir un correlat polític, i l’encapçalarà Artur Mas –perquè es el president—o el moviment esborrarà del mapa el futur d’Artur Mas com a president. Tan senzill com això. I tan complicat en la solitud del Palau.