Doncs bé, entre totes les maneres de fer simpàtica la idea d’Espanya als catalans, el govern del senyor Rajoy han triat la més irresistible. Gràcies a les seves diligències, des de dimecres ja no és que el ‘processisme’ es faci fort sobretot al voltant d’un nucli dur cada cop més escalfat, tendència que s’insinuava en els darrers mesos, sinó que, molt més important, ara la taca s’ha fet més gran i inclou gent que fins l’altre dia arrufava el nas. Fer que tot d’una el Barça surti en defensa del dret a decidir, que el festival Primavera Sound condemni abusos als drets civils, que vagin a una estibadors portuaris i universitats, i que s’alcin a cantar Els segadors noiets de piercing i "litrona" i assistents del Liceu és un mèrit que cal reconèixer-li.

“No hi ha cap estat democràtic en el món que accepti el que estan plantejant aquestes persones”, va dir, fent-se l’escandalitzat, Rajoy en al·lusió al referèndum no pactat amb l’estat.

I té tota la raó: sobretot perquè a cap estat democràtic no ha calgut. Perquè fora d’Espanya, en el nostre entorn europeu i occidental, no hi ha ni un sol cas de regió, provincia o comunitat autònoma que hagi expressat, per la via democràtica a través del seu parlament, la voluntat de qüestionar la continuïtat dins d’un estat i que no s’hagi resolt a través de les urnes. Cap ni un.

A Itàlia, França o Alemanya, efectivament, no s’ha acceptat mai res semblant al que “estan plantejant aquestes persones” perquè cap de les seves regions o ‘lander’ ha desitjat fer-ho. Perquè o bé són estats-nació força cohesionats o perquè contenen realitats nacionals (Sardenya, Còrsega, Bretanya o la mateixa Catalunya del nord) minoritzades després de llargs processos històrics, on el vot en clau d’alliberament de país és petit o minúscul.

Al Regne Unit o al Canadà, en canvi, aquestes demandes s’han formulat per part de dos territoris, es diuen Escòcia i Quebec, i tots dos casos van acabar amb la convocatòria escrupolosa en els col·legis electorals. En primer terme, perquè els britànics i els canadencs saben que no poden negar a Escòcia i Quebec l’estatus de nació i, per tant, de subjecte polític: alt refinament democràtic, ja que per demografia ni una ni l’altra tindrien mai prou força per imposar aquesta categoria.

Ja hi ha massa catalans als qui, més de quaranta anys després de la mort de Franco, no se’ls pot treure del cap la idea que allò que han fet quebequesos i escocesos, en el marc de les democràcies més avançades, no es pugui fer en aquest punt d’Europa occidental. Tan senzill com això. Generacions joves que no entenen que se’ls posin límits per decret, ni que certs països de prestigi siguin esmentats com a models en tot menys en la manera de gestionar (i resoldre) la seva pluralitat interna. I generacions madures que no toleren que a aquestes alçades de la vida els intentin tutelar.

Som en un d’aquests moments en què la història sembla accelerar-se i fer pronòstics no ja a una setmana vista sinó a dotze hores és agosarat. Ja sabem que l’1-O no és el 9-N i que l’Estat no pot tolerar que es voti d’una manera àmplia perquè ho consideraria una desautorització i una humiliació inassumibles. Un govern del mateix partit que fa onze anys va presentar quatre milions de firmes contra l’estatut, “contra los catalanes”, com deien molts sotasignants, que viu envoltat de consellers, opinadors i mitjans desconnectats de la realitat catalana fins a extrems grotescos, continua pensant d’una manera sincera que la solució a tot plegat no passa per la política sinó per la repressió.

I bé, d’aquesta manera, els contorns s’amplien, la taca sobiranista es fa més gran i de res sembla servir recordar obvietats com que les mesures de força solen ser indicadores de feblesa. Tant se val: el senyor Rajoy i el seu equip tenen molt camp per córrer i estan altament capacitats per fer, en els pròxims dies, aquesta idea d’Espanya encara una mica més llaminera per a la majoria dels catalans.