Oriol Junqueras va visitar dissabte el local de la Unión Cultural extremenya de l’Anoia. Malgrat que la intervenció del president d’Esquerra Republicana hi va trobar comprensió, complicitats i fins i tot identificacions entre els assistents, els responsables de l’entitat es van queixar de les pressions que havien rebut dels seus mateixos consocis perquè suspenguessin l’acte.

A Catalunya les dites “dues ànimes” del PSC han estat el reflex de les dues realitats del país. Unes realitats tan complexes, barrejades i matisades com es vulgui, però palpables a barris i ciutats. Encara ara hi ha llocs on “mai” guanyarà Convergència i Unió. I llocs on el PSC no té presència perquè la mateixa CiU i Esquerra Republicana ocupen tot l’espai polític. I llocs prohibits per al PP i per a Ciutadans. Com hi ha cases on Tele5 és una excentricitat i n’hi ha que TV3 no apareix ni entre les preferències del comandament a distància.

Aquesta dualitat ha demanat interpretacions que s’han anat encadenant des que Paco Candel va escriure Els altres catalans. I ha comptat amb elements tan potents per superar-la com el PSUC o els dos sindicats majoritaris. És aquesta realitat també la que el PP o Ciutadans intenten explotar amb la política lerrouxista que perpetren. Tot i que cap d’aquestes dues forces polítiques ha sabut trobar un Emperador ni tampoc el Paral·lel és allò que va ser.

Aquesta mateixa realitat és la que va voler superar l’Esquerra Republicana de Carod-Rovira. Va ser Carod un dels més ferms partidaris de desbordar-la apel·lant a l’anomenat “independentisme de butxaca”. La doctrina republicana reivindicava l’independentisme més enllà de la identitat. Fins i tot contra la identitat. Com que tots els catalans pateixen l’espoli fiscal i la burla de l’Estat, tots també poden compartir l’objectiu sobiranista. Molta gent va creure de totes totes que la dualitat començava a diluir-se i que els noves generacions d’aquells espanyols immigrants en la dècada del seixanta estaven molt més pendent del seu progrés que dels vincles que encara els lligaven amb els orígens.

Tot això és, en part, cert. Però també és cert en part que hi ha centenars de milers de catalans que se’n senten d’una altra manera. Fins i tot que no se’n senten. Només cal donar una ullada als resultats de les darreres eleccions al Parlament per constatar què passa quan els eterns abstencionistes de les “autonòmiques” decideixen anar a votar. Sense tot això tampoc s’entendrien les distribucions de poder dins el PSC.

Per tant, cal deixar de costat tant prejudicis excloents com falsos idealismes. I la millor manera de fer-ho no és predicar la bíblia sobiranista entre els convençuts, sinó picar pedra de debò a peu de campanar entre aquells que es miren l’exercici de sobirania de Catalunya com una amenaça. Aquest propòsit pot comportar contradiccions, perquè hi ha gent que per haurà de revisar la pròpia convicció de no fer servir mai el castellà a Catalunya. Però, agradi poc o gens, hi ha molt més interès en un debat sobre les llibertats necessàries de Catalunya a la Unión Cultural Extremeña de l’Anoia o als bars del Raval que en els fòrums de convençuts. Per això la visita d’ahir d’Oriol Junqueras no hauria de ser una anècdota i per això també té tant de sentit la iniciativa que ha emprès Òmnium Cultural i que els seus responsables han definit com “la taca d’oli”.