El poder s'exerceix de moltes formes. Sovint l'atribuïm a polítics i empresaris, a aquells que tenen influència sobre els altres, els que tenen el poder de decisió. Però també el trobem en petits gestos, en la quotidianitat. En un dia a dia on encara domina el patriarcat, on cada nit, quan t'asseus al sofà i et proposes veure la televisió, és ell qui té el comandament a distància. Ja ho diu la meva mare, qui té el mando té el poder. I això és una pandèmia que no s'atura per molt que passin les generacions. Abans, amb poques opcions per triar. Ara, amb tot de plataformes que només fan que accentuar discussions absurdes sobre què veure per acabar sent ell qui posa el que li ve de gust. I tu, la que t'has acabat adormint abans que li doni al play. 

El nou panorama audiovisual ens ha complicat la vida en tots els sentits. Ens satura, ens empipa i ens estressa. I a part de les desigualtats que deia, sobretot ens toca la butxaca. Ja sabem que en aquesta societat quan hem de soltar la mosca, la mosca ens puja al nas. Ens omplim la boca del valor de la cultura. Bombardegem Instagram per dir al món que hem anat de concert i al teatre mentre critiquem en privat el preu que hem de pagar. Ens hem malacostumat a la cultura gratuïta, que els artistes ens regalin el seu art. I si bé és cert que de portes enfora hem arribat a un modest consens sobre l'esforç i els costos que té la professió, quan tanquem la porta encara ens pot la garreperia. 

Netflix ha perdut més d'un milió d'usuaris a Espanya des que va canviar la seva política de compartir els comptes. Les sales de cinema estan buides. I volem televisió en obert i gratuïta i amb plataformes de primer nivell a preu de saldo. La televisió també és cultura. I aquesta cultura també té un preu. No només pels continguts que ens ofereix, que en tenim per donar i regalar, per consumir i per descartar, sinó per tot el que genera. L'audiovisual és una de les indústries més potents del món, amb milions de professionals que s'hi deixen la pell. I tot, perquè nosaltres, només movent un dit, ho tinguem tot a l'abast. Per omplir les nostres hores d'oci i oblidar els mals de cap.

És un tema de cultura, sí. La que no tenim quan ens descarreguem una pel·lícula o una sèrie pirata. I de valors. Els que obviem segons ens convé. Els que tenim distorsionats depenent dels gustos. Podem pagar 125 euros per veure Bruce Springsteen en directe o viatjar a l'altra punta del món per estar al lloc "x" on es va gravar la nostra pel·lícula preferida, però ens neguem a pagar 7 euros al mes per Netflix. Per veure-ho en un televisor que ens n'ha costat 1.000. Em podreu dir que cadascú té les seves prioritats. Però ja que ens posem en mode revolucionari, amb això de fer-li el buit a la principal plataforma de continguts audiovisuals, potser que abans ens plantegem què costa el que veiem i a quin preu ho paguem sense moure el cul del sofà. Potser podem fer càlculs i posar-nos igual amb com s'ha multiplicat el preu de la cistella de la compra, on ens queixem a fora i a dintre, però ningú mou el cul. Aquí sí que podem exercir el poder, aquí és on la nostra indústria agroalimentària es juga les garrofes i on les grans superfícies ens foten el sou. Ja posats a ser revolucionaris, posem-nos-hi amb tot.