Si no fos per l'abast de la repressió, l'exili i la presó, que condiciona innegablement tota l'acció política de l'independentisme, la cimera de Ginebra d'aquest cap de setmana no se diferenciaria gaire de les cimeres que han precedit tots els acords estratègics del moviment.

Molt dura i bel·ligerant va ser l'etapa prèvia a l'acord per bastir Junts per Si, Des de les conferències d'Artur Mas i Oriol Junqueras, fins a l'entesa final que va permetre una llista conjunta –que no unitària, car la CUP va quedar-ne al marge– per a les eleccions del 27 de setembre de 2015, es van dir bestieses de l'alçada d'un campanar.

No cal retrocedir més de cinc anys per trobar-nos amb aquelles cimeres per definir la data i la pregunta del referèndum esdevingut en consulta del 9 de novembre de 2014, amb dirigents que entraven per portes laterals i periodistes fent guàrdia a la Plaça Sant Jaume. Només cal fer una ullada a les hemeroteques per trobar un clima de discussions, acusacions creuades, filtracions a la premsa i baralles estèrils, abans de parir aquella pregunta arbre que va permetre incloure ICV.

Si anem encara més enrere, tothom recordarà els esforços que van haver de fer les entitats de la societat civil per aconseguir un mínim d'unitat darrere la pancarta de la manifestació de 2010 contra la sentència de l'Estatut. Reunions i negociacions extenuants, acusacions i retrets creuats en totes direccions.

Resulta curiós com costa d'acceptar que l'independentisme és un moviment heterogeni, divers, transversal i policromàtic. Són característiques que fan impossible una uniformitat com la que pretenen alguns. De fet, és la principal virtud de l'independentisme: no dependre d'un únic líder o d'un únic partit. És un valor a preservar.

Cal conviure amb les tempestes que precedeixen els acords, sense arribar a les desqüalificacions, insults i improperis que abunden a l'univers paral·lel de les xarxes socials. No podem convertir en categoria els exabruptes d'alguns ​nouvinguts al moviment que amb la fe dels conversos blasmen i llancen anatemes contra els que no segueixen l’estratègia més radical i extrema possible, tot i que ells mateixos són incapaços d’explicar ni el com ni el quan.​