Sí. Ja la tenim gairebé aquí. Ja la podem tocar amb els dits. Em refereixo a la independència. Com titula en Quim Torra el seu nou i flamant llibre només ens manquen “Els últims 100 metres” (publicat per Angle Editorial), però renoi, són els més difícils de passar. Que costerut s’està fent tot plegat! I en gran part és culpa nostra. Dels independentistes em refereixo. Començant per la CUP que la mateixa nit electoral va dir que no havíem guanyat el plebiscit i acabant amb el que va ser conseller d’Economia que, ahir mateix, deia que no es podia declarar la independència perquè no teníem la força suficient. Perfecte. Així ja hem caigut tots a l’ham dels nacionalistes espanyols, que es freguen les mans amb les nostres, amb perdó, palles mentals.

No podem caure en aquests paranys. Les darreres eleccions del 27 de setembre, es van guanyar i per golejada. No s'ha de dubtar més i ara el que cal és aplicar el full de ruta pactat. Però cal aplicar-ho amb convenciment. I ara mateix això és el que hi falta dins dels diputats independentistes del Parlament de Catalunya. Convenciment. Quan no surt el vicepresident dient que el procés d’independència serà multilateral (perdoni?), surt el president dient que en 18 mesos no es declararà la independència (però que no ho deia el programa electoral?). Però no tot és culpa dels polítics porucs, la societat civil també tenim molt a veure. On estan tot aquell reguitzell d’actes que es feien fa un any a favor de la independència? No havíem quedat que calia eixamplar la base d’independentistes? Doncs posem-nos a treballar tots (com a reagrupat m’aplico el “cuento” a mi mateix). Però torno a repetir la idea que ja fa temps que em corre pel cap i que ja he dit anteriorment en algun article, el que en veritat ha d’explicar els avantatges (molts) i els riscos (no tants) de la independència, és el Govern de Catalunya.

Però com els catalans sempre volem ser els més originals dins la història i, a més, sembla que ens agrada complicar-nos molt la vida; el principal partit del país, està immers en una refundació. Això sí que és un triple mortal amb tirabuixó. No hi ha prou en construir un Estat, ens ho hem de posar més difícil encara. I tornen a sortir les veus dels que es creuen els nacionalistes espanyols i comencen un altre cop les cançons de què no vam aconseguir la majoria suficient. Que si a CDC han de tenir cabuda també els que votarien que "no" a un hipotètic referèndum d’autodeterminació (perdoni?). Com molt bé ha dit aquesta setmana l’ Ignasi Planas, president de Reagrupament, nosaltres els reagrupats serem la prova del cotó en tot aquest procés de creació de la nova Convergència. Que ningú en dubti que denunciarem públicament qualsevol intent de tornar a la casella de sortida.