Carles Puigdemont i Oriol Junqueras van apostar el 2017 pel tot o res, i el resultat és conegut: res. Malgrat disposar de la força de dos milions de vots i d’una mobilització social sense parangó a l’Europa contemporània, la simple amenaça de violència per part de l’estat i una nefasta gestió del capital polític acumulat van deixar el país als peus dels cavalls del 155. Sense independència i sense autonomia, Catalunya va tocar fons després d’haver tocat el cel els dies 1 i 3 d’octubre.
 
Després del tot o res fallit de 2017, els dos líders van bifurcar els seus camins, purgant el fracàs cadascun a la seva manera, i acumulant un ressentiment mutu que ha paralitzat políticament l’independentisme. ERC va decidir fer un gir pragmàtic que li va donar molts vots durant un cicle electoral complet, però que no ha tingut resultats. Més enllà de resoldre la situació personal dels nou presos, no s’ha avançat ni un mil·límetre en la resolució del conflicte, però tampoc en competències i poder per a la Generalitat. En l’eix nacional, el balanç de l’estratègia és desolador. No és estranya la doble patacada electoral de les municipals i espanyoles: el mínim que es pot exigir d’un gir pragmàtic són resultats.
 
En paral·lel, i en aquest mateix període post 2017, si hagués estat per l’acció política de Junts no s’hauria resolt ni tan sols la qüestió dels presos. El no a tot a Madrid no ha aportat res, i el mantra de la confrontació ha anat quedant progressivament despullat com el que és: un discurs buit de contingut, absolutament estèril, creat i reproduït amb l’únic objectiu de desgastar ERC, i sense cap intenció de ser dut a la pràctica. En aquests anys, ni el més fanfarró dels juntaires ha tingut mai la més mínima intenció de passar del tuit a l’acció. Governar amb el PSC la Diputació, en canvi, sí que ho han fet. Tampoc és estrany, doncs, que Junts hagi tret el passat 23 de juliol els pitjor resultats electorals de la seva història.
 
En resum, després del 2017 ERC i Junts, Junqueras i Puigdemont, han tingut una segona oportunitat de fer les coses bé i el resultat està a la vista. Ni Catalunya és avui més forta que fa sis anys, ni ho és l’independentisme. De fet, el moviment és més feble que mai. Entre els dos, a més, han aplanat el camí del PSC, que si no hi ha un gir de guió radical va disparat cap a la presidència de la Generalitat.
 
La crisi de credibilitat dels dos lideratges és evident. Però ara, després del procés (2012-2017) i del postprocés (2018-2023), una carambola electoral ha posat a les mans dels dos homes una tercera oportunitat, que, sí, els arriba en un moment molt baix dels respectius espais polítics, però que no per això deixa de ser, com ha dit Jordi Turull, “una oportunitat d’or”: la formació de govern a Espanya depèn dels 14 diputats independentistes. És obvi que d’aquesta negociació no en pot sortir un referèndum acordat (si no es va aconseguir amb dos milions de persones al carrer, no s’aconseguirà en una investidura i després de perdre 700.000 vots), però si ERC i Junts es coordinen i negocien fort i bé, Puigdemont i Junqueras poden finalment aconseguir un resultat important.

Entre l’autonomia actual i una independència que només es podrà aconseguir amb una revolució que no s’albira precisament propera –i que no està clar que ni els polítics ni el poble vulguin fer–, hi ha camins que un PSOE desesperat per no perdre la Moncloa pot voler explorar. El pacte fiscal que demanava Artur Mas el 2012? El control de l’aeroport que la societat civil en pes va reclamar a l’IESE el 2010? El traspàs de Rodalies que és un clam des de temps immemorials? El blindatge via llei estatal de la llengua catalana? El reconeixement de les seleccions esportives? Tot alhora? Poden semblar reivindicacions “antigues” i “autonomistes”: mentida. Són actuals, perquè són eines que no tenim i necessitem, i són sobiranistes, perquè ens farien menys dependents. Puigdemont i Junqueras, tercera oportunitat... i última?