La tergiversació com a únic argument

«En canvi, si allà on diem Amat diguéssim Sánchez Piñol i allà on diem Catalunya diguéssim Espanya, l’article agafaria tot un altre caire»

06 de setembre de 2014
Hem acabat la setmana indignats amb la censura a l’escriptor Albert Sánchez Piñol per part de l’ambaixada espanyola a Holanda. Una censura insòlita en ple segle XXI i en ple cor d’Europa. Però així és l’Estat espanyol. Tant li fa que Sánchez Piñol sigui un dels autors hispànics més traduïts arreu del món. Tant li fa que l’Instituto Cervantes, que era qui organitzava l’acte, sigui, oficialment, “una institució creada per a la promoció de la llengua espanyola i les llengües cooficials”. Res, ni cas. Ells, l’Estat, a la seva: cop de censura i passa que t’he vist.

És aquesta la censura nacionalista de què es lamenta Núria Amat? Ella que escrivia, dimarts a El País, que “als escriptors contraris a l’independentisme se’ns aparta dels mitjans i de les universitats” perquè “vivim un xafarranxo de cornetes que censuren i reprimeixen tot allò no ungit per l’estela patriòtica”. Amat arriba a escriure que “el govern català ha hissat les seves banderes guerreres contra els catalans que no combreguem amb la ideologia sobiranista”. Vaja, que els escriptors catalans no independentistes viuen, segons l’escriptora Núria Amat, sota una opressió digna de les pitjors dictadures.

Si el que denuncia Amat fos cert, com pot ser que mentre l’Estat espanyol censura Sánchez Piñol a Utrech, ella viatgi a Göteborg, a la Fira del Llibre, com a autora representant de Catalunya? Doncs resulta que ho fa convidada per l’Institut Ramon Llull, pel govern català. És a dir, que lluny de ser censurada o apartada, com ella mateixa denuncia, en realitat el govern català la convida i la promociona.

Si el que denuncia Amat fos cert, com pot ser que no només vagi a Göteborg representant Catalunya, sinó que ara fa tres anys rebés el premi Ramon Llull guardonat amb 90.000 euros, el premi més ben dotat de les lletres catalanes? Si el que denuncia Amat fos cert, com pot ser que Amat col·labori regularment al programa Factoria sensible de Catalunya Ràdio, l’emissora pública catalana que, a més, aquest dimecres la va entrevistar en prime time? Queda clar que les denúncies d’Amat no casen amb la realitat.

En canvi, si allà on diem Amat diguéssim Sánchez Piñol i allà on diem Catalunya diguéssim Espanya, l’article agafaria tot un altre caire, molt més proper a la realitat. Però aquest article no s’ha fet. Els autors catalans silenciats i apartats dels mitjans espanyols no se’n lamenten, de tan assumit que ho tenen. Com tampoc es queixen els polítics catalans per no sortir als mitjans estatals, ben al contrari dels Alberts Riveras de torn, que no paren de mentir descaradament assegurant que no se’ls entrevista a Catalunya. Tanta insistència en la mentida, indigna i ofèn. Sobretot, perquè tant a fora com a dins del nostre país, encara hi ha que beu a galet i s’ho empassa. Però tot plegat demostra una cosa: que l’Estat i l’unionisme han perdut, perquè si tota la seva força es basa en la censura, la prohibició, la mentida i la tergiversació queda clar, claríssim, que se’ls han acabat els arguments... si és que mai n’havien tingut.