No hi ha res a la vida comparable amb l'amor. Res no ha fet córrer tants rius de tinta, en llibres, revistes i partitures, ni ha farcit tants quilòmetres de cinta de cel·luloide, evocat els pinzells més il·lustres, o sostingut tal infinitat d'hores de televisió. L'amor, font d'inspiració artística i, a la vegada, carnassa per saciar la fam innata de xafardejar que tots i cadascun de nosaltres compartim com a éssers humans. 

Ben inspirat devia estar qui, en el seu dia, va inventar la gastada expressió que l'amor no hi entén, d'edats. I sent veritat, poques dites populars deuen haver estat tan retorçades com aquesta. L'amor no té edat, ergo, mai no és tard per estar enamorat, en tinguis 20, 60 o 80. El cert, però, és que cada vegada més aquesta frase s'utilitza amb un altre fi, que és defensar relacions amb més que dècades d'edat de diferència. I com diria el tòpic, no és el mateix una pilota vella que una vella en pilotes. 

[noticiadiari]2/254717[/noticiadiari]

Que sí, que hi ha excepcions que són a la inversa, però com analitzava en Roger Tugas aquesta setmana, els salts generacionals en l'amor solen ser unidireccionals: els que doblen l'edat són ells, les joves, elles. Elon Musk, +23. Michael Douglas, +25. Mel Gibson, +35. Mick Jagger, +44. Leonardo DiCaprio, +29. Donald Trump, +23. Risto Mejide, +22. Florentino Pérez, +30. Julio Iglesias, +22. Això per citar-ne només alguns. Homes poderosos, amos i esclaus dels cànons de bellesa, assedegats de cossos fèrtils. Dones cercant l'estabilitat i la maduresa dels galons que només donen els anys. I a la cara B, aquesta idea intrínseca que a les femelles, a partir de certa edat (infèrtil) se'ns passa l'arròs. I el pitjor d'aquesta percepció és que comença per una mateixa. 

Una de les màximes de la meva vida me la va ensenyar el meu avi. Viu i deixa viure. I intento aplicar-la sempre que puc, arreu i per a tothom. També en el tema que ens ocupa. Com a norma general, soc del parer que cadascú faci el que bonament pugui amb la seva vida, mentre no ofengui ni faci mal els altres. O sigui, que si s'és major d'edat, que cadascú senti el que vulgui, com vulgui i per a qui vulgui. Perquè en el fons, el temps acaba posant les coses al seu lloc, més quan la diferència d'edat és tan bèstia com en alguns dels exemples citats anteriorment. Sigui per fatiga o perquè la vida procedeix a dictar sentència. 

Afrontar el debat no és senzill, perquè és massa fàcil acabar caient en els tòpics masclistes, per un extrem o per l'altre. O bé pintant la noia com la dolenta buscavides de la pel·lícula, com Eva al paradís, o pecant de paternalisme, erigint-se en els protectors de la pobra Caputxeta que ha caigut en mans del llop ferotge.

Dit això, no podem obviar que aquestes conductes, aquests patrons repetits, constaten la tirania de la joventut eterna que esclavitza (sobretot) la dona. Lluny de rovellar-se, les cadenes que ens hi lliguen cada cop són més fermes. I ho són perquè les xarxes socials alimenten aquest sotmetiment i aguditzen aquella buidor en comprovar que la imatge que retorna el mirall en reflectir-s'hi no té filtres. I no té likes.