Els de sempre, els que desitgen que res canviï per temor què l’evolució els pugui perjudicar, els que han viscut d’enviar-nos missatges narcotitzants carregats de por i falsa prudència, els que creuen que el món deixa de girar si no se’ls escolta o no se’ls llegeix, els altaveus de l’ànima estreta i del recel, han repetit aquests dies que en el partit d’avui entre el FC Barcelona i el Bayern de Munic el soci i aficionat del Barça té l’obligació única i exclusivament d’animar l’equip. Com si no tinguéssim clar el què ens juguem aquest vespre a l’Estadi, com si es posés en dubte la fidelitat dels barcelonistes pels nostres colors. I tot plegat per no acabar dient, covards com són els que s’amaguen rere la màscara obscura de la confusió i la intoxicació, que aniria bé oblidar d’oferir encara que sigui un gra d’agraïment a l’entrenador de l’equip adversari que, vet aquí, es diu Josep Guardiola i Sala.

La gent del Barça ha d’estar avui –i sempre- amb el seu equip, però això no treu que la gent del Barça sigui agraïda amb la feina i l’honestedat que ens va mostrar Guardiola quan fou entrenador del primer equip d’aquesta grandiosa institució anomenada Barça. Avui és Guardiola i demà serà qualsevol de nosaltres que hagi excel·lit en qualsevol àmbit qui tornarà al punt d’origen de tot plegat. És la vida. Un país que desitja ser lliure i tan noble com sigui possible ha de deixar enrere les misèries creades per una manera de viure i veure el món que ja no ens corresponen, que renunciem i rebutgem. No en vull saber res de qui viu espiritualment hipotecat, del que escriu la vida en funció del favor i on la renúncia guanya la partida a la creació. El país, la societat, ha de denunciar aquelles pràctiques basades en l’adoctrinament des de la rancúnia i el menyspreu. Som madurs, som més llestos i som millors.

Els comentaris sobre la tornada de Guardiola al Camp Nou a la banqueta rival i sobretot els missatges destinats a dir-nos com hem de rebre un dels nostres és la metàfora perfecte del perquè la Catalunya autonòmica s’ha enfonsat, aquella Catalunya que albirava a tenir un horitzó mediocre, però segur, i rebutjava objectius més amplis a pesar de les incerteses. Cal combatre la mediocritat si volem ser lliures de veritat. Un país, com un club de futbol, només pot ser gran si és capaç de definir una personalitat marcada per valors irrenunciables. I la generositat n’és una d’elles.

Benvingut a casa, Pep. Visca el Barça!