Semblarà una estupidesa el que reclama l’Àlex Hinojo (que no Fonoll, compte, la dada no és irrellevant) en el 30 Minuts que va emetre TV3 fa uns dies sobre la situació sociolingüística del català. Semblarà una estupidesa, però no ho és pas. Es podrà utilitzar per fer-ne la burla, però s’equivoca qui ho faci. Més enllà del fet que aquest activista cultural hagi aconseguit ser notícia en declarar-se delerós que la seva torradora li parli en català, l’anècdota exemplifica un tema prou important com per fer-se’n ressò.

Hinojo es dedica a la traducció al castellà del software que ve de fàbrica en anglès en aquells d’electrodomèstics que ja s’adrecen a nosaltres com humans ben educats i comunicatius. La seva queixa s’arrela en la dificultat per trobar la mateixa mena de màquines que "xerrin" amb nosaltres en català. La qüestió està directament relacionada amb l’alarma que s’ha disparat entre el sociolingüistes pel que fa a la salut del català en relació amb el seu competidor més directe pel que fa a l’espai de praxi, el castellà.

És ben cert que les llengües febles pateixen en entorns bilingües, com de fet ho és el territori de Catalunya, sobretot en les grans conurbacions i més encara en l’espai que envolta Barcelona. Malgrat la feina de contrapès que constitueix el model d’immersió lingüística (o potser per això!), és factible que sociològicament en els espais esmentats es produeixi la conjunció diabòlica d’uns potents espais comunicatius audiovisuals en castellà i altres qüestions que semblen (només semblen) més anecdòtiques com la torradora castellanoparlant.

Ara bé, essent raonable la preocupació d’Hinojo, la pregunta que ens hem de fer és quina mena de força poden legítimament fer les institucions per a la preservació de les llengües. D’una banda, en tant que finestres als marcs cognitius i antropològics, són una riquesa cultural immensa. Però des del punt de vista de les prioritats en "les coses" (que deia Pla), es tracta d’una qüestió prioritària? Fora bo que no ens dividíssim també en una tema com aquest, reivindicant les llengües com a riquesa comuna i espai d’exercici individual del dret a conservar la identitat, sense oblidar que la llengua (també la que s’emet des de la torradora parlant) són instruments al servei de la dignitat humana, i no pas finalitats.