Via Laietana com a centre de tortures i no només durant el franquisme. La Fiscalia admet per primera vegada que n’hi va haver en el cas de Blanca Serra, per bé que no han pogut identificar els policies que ho van fer. Blanca Serra, filòloga i activista independentista torturada, vexada, humiliada a la comissaria de Via Laietana, durant les quatre detencions que va patir, entre el 1977 i el 1982, amb la seva germana la historiadora Eva Serra, haurà d’explorar altres vies si vol arribar fins al final. La fiscalia de Barcelona ha tancat la investigació, la primera que assumia la fiscalia de memòria democràtica, que sí que la reconeix la condició de víctima del franquisme.
La defensa de Blanca Serra, que la du Irídia, amb el suport d’Òmnium, apunta que no hi ha hagut voluntat política per arribar fins al fons, perquè a la documentació, a la que ara han tingut accés hi ha prou dades, hi ha l’acta de la primera detenció del febrer del 1977, i la declaració que van signar durant la segona detenció després de tres dies de tortures. El primer organisme creat en 50 anys per aclarir els crims del franquisme, i en el primer cas es queda a mitges, es queda curt.
Ja és ben bé que sentim grans escarafalls de la progressia espanyola per les maleses, barbaritats, i crims de la dictadura argentina, però quan es tracta de casos com els que es van patir a Via Laietana, el de les dones recollits al llibre de Gemma Pasqual Torturades (Ed.Comanegra) no interessen. Quan es tracta de transformar aquella comissaria en un edifici dedicat a la memòria històrica, perquè els més joves sàpiguen què feia de debò la dictadura i no les lloances que rep el franquisme a través de TikTok, res de res.
Els costa administrar el coratge històric, i sembla que és més fàcil deixar que la impunitat de la repressió franquista s’allargassi en el temps. La germana de la Blanca, l’Eva ja va morir el 2018, i aquells testimonis i víctimes es van apagant. El punt de vista acaba sent sempre el mateix, el ciutadà acaba tenint sempre les de perdre.
És el que li ha passat a Kris Charlier que és flamenc, de Bruges, i que va viure a Bigues entre el 2015 i el 2021, que ara ha vist com en el judici contra dos guàrdies civils que l’havien humiliat i vexat a l’aeroport de Barcelona per parlar-los en català se li girava en contra: se l’escrutava més a ell que no pas als dos agents denunciats. És aquest cas en què el van fer perdre un vol, després d’un estira i arronsa a l’arc detector de metalls a propòsit de la bossa amb la femta que duia perquè patia un càncer. Charlier parla neerlandès, francès, anglès, alemany i català. Però els guàrdies civils, un dels quals fa 17 anys que treballa a l’aeroport, són monolingües, només parlen espanyol.
La vexació, la mofa, que es va trobar Charlier, que l’hem sentida en gelaters, taxistes, metges, i en tants altres casos, és com aquella Vella coneguda olor de Josep Maria Benet i Jornet. Un reflex que agermana Via Laietana amb l’aeroport del Prat, que creua la ciutat i el país, que es mou més ràpid que qualsevol tren, sigui de Rodalies, sigui d’alta velocitat, i que veiem tant en dictadura com en democràcia. Esperem-nos asseguts que la justícia segueix aplicant el codi postal, en comptes del penal.