Després dels dos assassinats comesos a Copenhaguen, per un fanàtic, la setmana ha començat amb una altra atrocitat: el degollament salvatge, com si fos bestiar, de 21 ciutadans egipcis, en una platja mediterrània, per un grup assimilat als terroristes d’Estat Islàmic. La mateixa mar, la mateixa, que cada dia ve a morir a les nostres costes ha estat l’escenari macabre triat per a assassinar 21 éssers humans, l’únic delicte dels quals era tenir una religió determinada que no coincidia amb la dels seus assassins: eren cristians, cristians coptes. Qui són, però, els coptes? El mot copte ve de l’àrab “qibt”, el qual, al seu torn, vindria del grec “ekyptos” i significaria egipci. Originàriament, copte i egipci serien sinònims i, doncs, voldrien dir el mateix. Els coptes, en realitat, serien els egipcis genuïns, els autèntics, aquells que a mitjan segle I de la nostra era van ser convertits al cristianisme per Sant Marc i, de llavors ençà, s’han mantingut fidels a aquesta religió, fins i tot un cop els àrabs van conquerir el país el segle VII i va anar estenent-s’hi la islamització. Llavors copte i egipci, és a dir, egipci i cristià, van deixar de ser sinònims i el mot copte va passar a referir-se només als egipcis que no s’havien convertit a l’islam. El copte, a més, és la llengua egípcia parlada des d’uns segles aC i durant l’època romana, procedent de la cultura faraònica i de la qual, feliçment per a la lingüística, coneixem la pronunciació. Avui, els coptes tenen l’àrab com a llengua vehicular, si bé el seu idioma mil·lenari ha esdevingut una llengua eminentment litúrgica per a ús exclusivament religiós, com ho fou el llatí durant segles i també l’hebreu fins fa amb prou feines un segle. És en copte que Sant Antoni abat, l’anacoreta del desert, va escriure les seves cartes, el document més antic en aquest idioma.

A Egipte, els coptes constitueixen una veritable minoria ètnica i religiosa, present també a Etiòpia, Eritrea, Sudan i Sudan del Sud. Tots els coptes són cristians, però, a més dels coptes originaris, n’hi ha que són catòlics, greco-ortodoxos o protestants. Constitueixen el principal grup cristià a l’Orient Mitjà, ja que també n’hi ha a Síria, Líban, Iran i Iraq. El cert és que, tradicionalment, la seva condició cristiana en un context musulmà ha estat font constant de problemes i objecte de discriminació, fins a convertir-los en una mena de ciutadans de segona, a la justícia, la policia, l’administració... El més probable és que a Egipte voregin els deu milions, al voltant, doncs, del 10% de la població, si bé les dades canvien segons les fonts.  Es troben presents en tots els estaments socials, des dels barris més humils, fins a noms de famílies destacades com, justament, Butros-Ghali, secretari general de l’ONU i, després, de la Francofonia. Les seves dificultats per a viure en normalitat són esfereïdores i arribar a alçar una església al seu país és tot una odissea per les traves burocràtiques que troben, en contrast amb la facilitat de construcció de centres de culte musulmans, fins al punt d’arribar a dir, irònicament, que una església és aquell edifici que s’alça envoltat per quatre mesquites...

D’ençà dels diferents processos de desestabilització que ha patit Egipte i altres països àrabs, no són pocs els coptes que han triat el camí de l’exili: Canadà, Estats Units, Austràlia i Europa. Al nostre país, hi ha de fa anys, una comunitat copta a Cervera, amb un centenar de membres, que arribà a tenir capellà i tot, una altra a Barcelona, integrada per una trentena llarga de famílies i una església a Torrevella (Baix Segura), a una setantena de quilòmetres d’Alacant. A Egipte, però, en l’actual replegament identitari en un cert integrisme religiós, el retorn del vel permet, generalment, d’identificar pel carrer quines noies o dones són cristianes, precisament per l’absència de vel. I mentre a l’interior les esglésies eren assaltades i cremades, les dependències saquejades i molts fidels assassinats, alguns, amb menys recursos, havien triat anar a cercar feina a la veïna Líbia. És el cas d’aquests 21 coptes innocents que, a la desesperada, van anar a un país en descomposició i sense estat com la Líbia actual, a treballar del que fos i que han trobat, arran de mar, una fi tràgica, qualificada de “barbàrie” fins i tot per Al-Azhar, una de les institucions teològiques de més prestigi entre l’islam sunita. El fanatisme, la irracionalitat, la bogeria, d’Al Qaida, d’Estat Islàmic i de Boko Haram, ha comportat, fins ara, que siguin els cristians, principalment, qui hi posin les víctimes. Però si aquesta escalada dement continua, no tinc cap dubte que la religió més perjudicada per aquests crims serà, precisament, l’islam. Temps al temps...