La mort fa dos mesos de 1200 treballadors en una fàbrica tèxtil de Bangla Desh ens confronta amb una de les realitats més colpidores de l’economia global que habitem. Amb salaris d'1 euro/dia, sense poder-se sindicar, treballant en edificis que fins i tot han rebut advertències d'ensorrament, Bangladesh és el segon exportador mundial de roba, amb un 60% a Europa, a través d'empreses que ens son tan familiars com Zara, H&M, Nike, la catalana Desigual o la informàtica Apple.

Per tant, al contrari del que podríem creure, la irresponsabilitat criminal de produir en condicions tan precàries no es deu únicament als pocs escrúpols d’uns quants capitalistes locals, sinó que és compartida entre aquests i els empresaris europeus i nord-americans que fan grans negocis en tantes fàbriques semblants al món. I en som també responsables tots nosaltres quan consumim productes de les moltes empreses, nacionals i internacionals, que produeixen en condicions similars.

Quan empresaris d'aquí deslocalitzen a països del sud plantes de producció que abans tenien aquí per fabricar les sabates o la roba que vestirem aquí, aprofitant les condicions de treball semi esclaves a les quals convida la globalització neoliberal, el que estem fent és readmetre l’esclavisme, que crèiem superat feia un parell de segles, a les nostres societats. No només a les d’aquells països llunyans. Simplement el desplacem ben lluny, però sense que deixi de ser un engranatge central del nostre procés productiu. Les deslocalitzacions de les darreres dècades, que han anat destruint el teixit industrial d'Europa i els EUA, responen a un procés de reorganització funcional i global del capitalisme salvatge per tal de mantenir-se intacte. Allunyant de la vista dels consumidors (difícil avui amb Internet i la globalització cultural) els últims esglaons de la nostra piràmide de producció i organització social, on traslladem el lumpenproletariat global.

Aquest gran pas enrere pren dimensions encara més greus quan, en acceptar-lo, arriba a redefinir i fer retrocedir el capitalisme de rostre més humà i popular que semblaven haver construït les societats europees. Les fàbriques i els salaris d'aquí no poden competir amb condicions de treball semi esclaves. I així, a més de la destrucció dels teixits socials implícita en el neolliberalisme, i del teixit industrial, els estats retallen també les conquestes socials aconseguides al llarg del segle XX a cops de lluites socials, amb l'argument que cal competir amb aquests altres països desregulats, liberalitzats, competitius econòmicament en un nivell superficial, però fràgils socialment i plens de fractures i bosses de pobresa.

Davant d'aquesta nova ofensiva del neoliberalisme, no comptem només amb les alternatives del segle XX, com reivindicar el manteniment d'indústries obsoletes o de la socialdemocràcia parlamentària i els fallits estats del benestar, sinó que tenim molts nous possibles espais de creació de riquesa i valor afegit que no recorren a l'únic recurs que sembla poder imaginar el neoliberalisme: l’abaratiment de costos per la via de l'empitjorament i retrocés de les condicions socials i laborals. Nous models productius innovadors que passen per un profund canvi de paradigma, però que ja trobem amb naturalitat entre nosaltres. Espais on els costos decreixen amb la cooperació, el fet de compartir gestionar de manera més sostenible els recursos. Camps basats en l’economia comuna com el programari lliure, la cultura col·laborativa, l'enginyeria no obsolescent i de codi obert, les energies renovables o el destacat exemple de la encara incipient Colònia Col·lectivitzada de Calafou a Catalunya, on es paguen “hipoteques” de 200€/mes i es construeixen col·lectivament a preus molt reduïts espais de treball per a l'autoocupació en aquests camps socialment avançats.

El combat, tant aquí com a Bangla Desh, és contra unes oligarquies, locals i internacionals, que permeten mantenir lleis injustes per tal de protegir aquest neoesclavisme industrial, i les seves tràgiques expressions com les del taller enfonsat i tants altres desastres socials i ambientals. A Europa aquesta lluita passa, també, per impedir que les deslocalitzacions es facin per a això, per aprofitar oportunitats d'esclavatge arreu del món, com segles enrere passava a les colònies. Impedint, per exemple, l'entrada a Europa de productes elaborats en “maquiles” en condicions semblants. I afavorir en canvi el comerç just, l'únic que hauria d'existir, deixant al segle XX el que coneixíem fins ara: el comerç “injust”, avui hegemònic. Posant fre a la degradació social i laboral d'aquí i d'allà, que reposa en l'acceptació de l'esclavisme com a opció de desenvolupament econòmic, i encetar nous camins productius que passin per nous –o retrobats- paradigmes com el cooperativisme, l'economia social, l'ecologisme o l'economia dels commons o béns comunals i la gestió comunal o comunitària de recursos (ni privada, ni estatal). Permetent el desenvolupament (enlloc d'entorpir-lo), de tots aquests nous sectors esmentats i d'alt valor afegit, tant econòmic, com social i ecològic.