Va passar durant l’últim sopar de Jesús, i Leonardo da Vinci, en va fer la recreació més famosa, ara fa més de 525 anys: Il Cenacolo, que es pot veure a Milà (Itàlia), a Santa Marie delle Grazie. Allí els anuncia que un dels que és a taula el trairà. Si aneu a Milà i a banda dels Campari i Apperol, el voleu veure, sigueu previsors i feu-ne reserva perquè les limitacions de l’espai i el ressò de l’obra i l’artista convoca una gernació.

En aquella taula, l’aperitiu que s’hi servia: la traïció de Judes, va accelerar el sentit de la vida, i mort de Jesús, i del cristianisme que el recorda avui Divendres Sant per la mort, i diumenge per la resurrecció, passada la lluna de Nissan. 

Aquest estiu, durant les vacances familiars, vaig poder contemplar in situ aquest mural, que hem vist tantes vegades reproduït, ja sigui en les motllures de fusta que hi havia a moltes cases, anys enrere, sigui en calendaris, trencaclosques o suports de tota mena. 

No cal dir que impressiona, com cada vegada que veus una obra d’art que tens emmagatzemada a la memòria, i a més el preludi, amb el temps d’espera, una guia que explica, un passadís, i finalment la sala i el mural que ocupa tot un pany de paret de prop de nou metres d’amplada, i més de quatre i mig de llarg, i on hi ha totes les figures dels apòstols, amb Sant Pere -ganivet a la mà inclòs-, i amb aquest Sant Joan de trets més joves i fins i tot femenins.

És clar que resseguir ni que sigui per damunt la història del mural ja fa pensar que el que veiem és un acostament a allò que va pintar Leonardo da Vinci. D’entrada, sobta que algú decidís el 1652 obrir-hi una porta que fa malbé el quadre, però és que ja d’entrada la tècnica pictòrica que va fer servir da Vinci, segons el que explica el biògraf dels genis del Renaixement, Giorgio Vasari, va generar que la pintura s’escrostonés pocs anys després de ser acabada. El quadre el van pintar entre 1494 i 1498, i el 1517 ja es començava a espatllar fins al punt que el 1556 no es reconeixien les figures. Les restauracions de Bellotti van arribar l'any 1726 i les de Mazza el 1770.

El 1796 Napoleó va ordenar que es preservés l’obra, però no li van fer cas i l’espai va servir d’estable i els soldats s’entretenien fent punteria amb pedres contra els apòstols.  Encara el 1800 hi va haver una inundació que va afectar el quadre. Més tard seria una presó i hi va anar d’un pèl que les bombes de la Segona Guerra Mundial no el fessin desaparèixer per sempre, tot i les noves restauracions que s’anaven fent. L’última és del 1954, de Mauro Pelliccioli. 

Quan saps tot això, la impressió continua sent la mateixa, encara que sàpigues que la pintura d’ou que va fer servir Leonardo da Vinci, ja no és la que veiem ara. Sí que, en canvi, el testimoni de Sant Joan, representat per altres pintors de renom -com el Greco i que recull el seu evangeli- és de primera mà. 

Ens ho recorda de manera magistral l’Antoni Batista, al seu assaig Els portaveus de Déu editat per Fragmenta, on proposa una interpretació innovadora, agosarada i suggeridora dels evangelis. Justament ell celebra més la imatge de Sant Joan, de Johannes, que dona el Greco, la troba més versemblant que la de da Vinci. I també el seu text -que ell ha traduït del grec original-, perquè també és de qui va ser al peu de la creu amb Maria Magdalena.

Em venia al cap Il Cenacolo aquest dijous a l’església de Sant Bernat Calvó, davant d’una llarga taula parada, i quan en el moment de recordar l’acte de netejar els peus als apòstols, que va fer Jesús com a primer servidor cap als altres, van pujar sis representants de migrants, refugiats, de gent gran que viu sola, de sensellar, de dones agredides, i de la parròquia, i es van demanar voluntaris per rentar-los els peus.

Em venia al cap aquell gest de traïció de Judes, i totes les lluites solidàries que ens reclamen i que composen material per un mou mural del segle XXI per saber què és el que ha acabat triomfant més.