Aquest mes de novembre la gent de Nova Caledònia votaran i decidiran quin camí volen seguir en aquest món globalitzat. Si segueixen sota la tutela de França o si fan via fora. Ara mateix pel que diuen els sondejos, guanyarien les tesis unionistes. En tot cas els canacs podran tornar a votar un parell de cops més fins al 2022 fruit d'un acord que van signar fa 20 anys els representants francesos i els d'aquest arxipèlag del Pacífic. 

Per ara, i tant Nova Caledònia és la terra de Manuel Valls, que per bé que fa temps que no trepitja Horta, dia sí dia també balla sigui amb representants de Ciutadans o del PP. Homenatge merescut, mèrits acumulats, veu ferma contra el suflé independentista català, i suposem que per allò de la globalització contra el de Nova Caledònia. Encara que com canta la cançó: "la distancia es el olvido", i una cosa és Nova Caledònia, una altra seria Còrsega o la Bretanya, o la Catalunya Nord. D'aquí li deu venir a Valls aquesta vehemència pública contra el procés, estigui com estigui, sigui on sigui. 

També és cert que desocupat com es troba darrerament a França, i com qui no té feina el gat pentina, a la Moncloa li posen la catifa vermella. Amb Soraya Sáenz de Santamaría al costat a Madrid, tots dos van donar voltes i voltes per anar a petar a una idea que ja els hem sentit expressar. I és que tot i l'esforç per a la construcció de la "fortalesa europea", a molts estats de la Unió "no falta qui pretén imposar moviments antics, tancats i excloents incapaços d'afrontar els desafiaments del Segle XXI".

Vet-ho aquí! Deuen ser les fortaleses de parets altes, que ho són pels refugiats, i també per les tribus incòmodes com la catalana, o l'escocesa, o la de Montenegro. El seu actual ambaixador a Roma i l'any 2006 ministre d'exteriors Miodrag Vlahovic, de pas per Barcelona per recollir el Memorial Trias Fargas, recordava el referèndum pactat amb la UE i que els va acabar separant de Sèrbia amb un 55,5% dels vots afirmatius. Una tribu més que xoca amb "L'aldea global". Tot són aldees per Soraya. Aquest és el dilema, el de l'aldea global davant les aldees particulars, però també el de la primacia de l'individu i la llibertat davant la tribu.

I ja se sap que segons ella l'independentisme, és fruit d'un "emocionalisme exacerbat on els dictats de la raó semblen arguments de segona fila, buits davant l'exaltació minimalista dels sentiments".

Deu ser per això que Manuel Valls fa el raonament que Alemanya acabarà lliurant Carles Puigdemont a la justícia espanyola. Que la francesa no hauria dubtat ni un segon. Deuen ser reflexions fetes des de l'aldea gal·la, potser vés a saber si tocades d'un cert emocionalisme. Però també és cert que els estats que no tenen altre sentit que ser ells mateixos una fortalesa que els perpetuï no es veuen el gep. Deu ser per això que en portes d'una final de futbol on és fàcil que davant del Cap d'Estat corri l'emocionalisme exacerbat, els crits tribals s'esbravin, com s'esbrava la mala llet. Un localisme més. Tribal.