No són eleccions normals perquè el número 1 de la llista favorita és a la presó. No són eleccions normals perquè el candidat a la reelecció no pot tornar de l’estranger ni per votar. No són eleccions normals perquè un mitjà públic pot vetar l’anunci d’un dels partits. No són eleccions normals perquè una Junta Electoral pot vetar el que diuen els professionals d’un altre mitjà públic. No són eleccions normals perquè les ha convocat un govern que no és el que s’escull. No són eleccions normals perquè el darrer partit de les enquestes avisa al primer que depèn de què faci amb la victòria el cessarà i tornarà a convocar eleccions. No són eleccions normals perquè els votants no saben si el dia de votar hauran de vigilar amb el color de la roba que vesteixin. No són eleccions normals perquè ningú fa cap proposta. No són eleccions normals perquè l’únic que es debat és l’anormalitat de la situació. I en un escenari així només en surt un Parlament que no podrà legislar amb normalitat i un govern que no tindrà normalitat per governar. Difícilment es pot fer una campanya més trista.

La Catalunya que ve, aparentment, és la Catalunya de l’excepcionalitat permanent. El sistema on vivim ha demostrat que no és capaç d’assumir que qui guanya unes eleccions apliqui les idees per les quals se l’escull. I això ha posat al descobert la mentida autonòmica que fa 40 anys que arrosseguem. El límit de l’autonomia és voler ser autònom, igual que el límit de l’autogovern és donar sentit al prefix “auto”. Per tant, l’autonomia i l’autogovern només es podran desenvolupar en funció de la simpatia que despertin cara al govern central i les forces majoritàries de l’estat. I sabent, per cert, que encara s’aconsegueixin passos endavant podran ser revocats en qualsevol moment. 

Aquesta és la Catalunya i l’Espanya d’avui. És la mateixa que el 1978, però les normes estan una mica més clares. Per això, la Catalunya que ve és la de l’excepcionalitat. Perquè ni les forces independentistes ni les unionistes podran aplicar mai el seu programa. No almenys sense el consentiment explícit de Madrid. És a dir, sense autonomia.

Paral·lelament, l’aplicació del 155 viurà una rèplica de durada prolongada. En realitat, encara que formalment l’article es deixi d’aplicar en el moment que hi hagi un nou govern a la Generalitat, l’estat ha plantat cara a l’independentisme i està decidit a evitar que mai més es repeteixi una tardor com aquesta. I ha deixat clara la seva estratègia. Passa per l’ofec econòmic de tot allò que consideri perillós. Això ho hem vist en el cas dels responsables del 9N, però també amb les amenaces prèvies a l’1-O. Tothom sap que el següent serà TV3 i la Corporació a través de la reclamació de l’IVA. Amb la mateixa estratègia i en paral·lel, el teixit cultural del país. I si cal, entitats com Òmnium, ANC i les que convinguin. El 155 de debò serà aquest.

I mentrestant, els probables guanyadors de les eleccions seguiran rebaixant el llistó de les seves promeses. El bloc independentista apunta la llibertat dels presos i la recuperació de l’autogovern com el més important. Dos punts que no pot aconseguir per si mateix. I per contra el bloc unionista reclama tornar a la “normalitat”. És a dir, fer veure que no sabem que el sistema autonòmic en realitat no ho és. 

I a tot això, el carrer. El crit “Independència” va ser substituït a l’entorn de l’1-O pel de “Democràcia” i les variants de “votarem”. Després va caure a “Llibertat presos polítics”. A continuació, “Llibertat” a seques. Abans d’ahir, uns avis de Reus van rebre el veto a manifestar-se als carrers durant la campanya electoral. Ara ja saben com sortejar la prohibició. En comptes de Llibertat exigiran Drets Humans. Així ens trobem. Any 2017: a uns manifestants l’únic que els queda per reivindicar als carrers és una Carta de mínims escrita poc després de la Segona Guerra Mundial.