
ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-

- Pep Martí i Vallverdú
- Redactor de Política a Nació
Però la majoria sobiranista delata amb massa facilitat la seva disputa interna, que ja es va veure amb motiu de la reacció a la sentència, quan no es va bastir una unitat institucional forta, deixant la resposta al duríssim veredicte del Suprem en mans de la ciutadania. Una realitat, aquesta, que per força acaba generant dubtes i estupor.
El projecte sobiranista necessita una unitat real, més enllà de la retòrica. Per què unitat real? Perquè en el fons les dues principals formacions de l'independentisme es necessiten per aconseguir la solució política al conflicte. I, també, es necessiten per ser vistos pels interlocutors amb seriositat. Una solució que passa perquè el govern espanyol s'hi posi bé i s'assegui a la taula de negociacions, però també perquè JxCat i ERC no es posin la traveta cada vegada que hi ha polèmiques enceses. Si tant prediquen la unitat, els partits independentistes l'han de practicar.
La unitat real no garanteix victòries imminents. Però sense ella, el sobiranisme perd ambició nacional. No només això, perd ambició nacional. Una classe política independentista que sigui incapaç de trobar uns mínims punts comuns d'actuació no pot exigir després que l'Estat segui a negociar seriosament i i encara menys que la comunitat internacional posi la seva mirada sobre Catalunya. Si els dirigents independentistes no es posen d'acord, pot sorgir el dubte sobre la seriositat del projecte que proclamen de construir un nou estat.
Més que obsedir-se en qui guanya les properes eleccions i mirar-se de reüll, el millor seria una col·laboració lleial. JxCat i ERC haurien de demostrar que són capaços de bastir un mínim full de ruta fins a les properes eleccions catalanes, en el qual es puguin expressar discrepàncies, però on el curt termini i el tacticisme (les pretensions electorals) no hipotequin una estratègia seriosa.
Nascut a Barcelona el 1964, forma part de Nació des del 2015. Llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Va estar molts anys al setmanari El Triangle, on va escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació. Ha escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.