Han tornat les tensions entre JxCat i ERC, les dues forces que sostenen el Govern. És l'etern pols que sacseja el bloc independentista, tot i que el Govern gaudeix fins ara d'una mala salut de ferro que s'arrossega des que va arrencar la legislatura, de manera que ha anat aguantant els sotracs continus malgrat la mala maror existent. En aquests moments, a més, els pressupostos catalans semblen encarrilats amb el probable suport dels comuns, pendent com està tothom de les negociacions a Madrid.

Però la majoria sobiranista delata amb massa facilitat la seva disputa interna, que ja es va veure amb motiu de la reacció a la sentència, quan no es va bastir una unitat institucional forta, deixant la resposta al duríssim veredicte del Suprem en mans de la ciutadania. Una realitat, aquesta, que per força acaba generant dubtes i estupor.

El projecte sobiranista necessita una unitat real, més enllà de la retòrica. Per què unitat real? Perquè en el fons les dues principals formacions de l'independentisme es necessiten per aconseguir la solució política al conflicte. I, també, es necessiten per ser vistos pels interlocutors amb seriositat. Una solució que passa perquè el govern espanyol s'hi posi bé i s'assegui a la taula de negociacions, però també perquè JxCat i ERC no es posin la traveta cada vegada que hi ha polèmiques enceses. Si tant prediquen la unitat, els partits independentistes l'han de practicar. 

La unitat real no garanteix victòries imminents. Però sense ella, el sobiranisme perd ambició nacional. No només això, perd ambició nacional. Una classe política independentista que sigui incapaç de trobar uns mínims punts comuns d'actuació no pot exigir després que l'Estat segui a negociar seriosament i i encara menys que la comunitat internacional posi la seva mirada sobre Catalunya. Si els dirigents independentistes no es posen d'acord, pot sorgir el dubte sobre la seriositat del projecte que proclamen de construir un nou estat.

Més que obsedir-se en qui guanya les properes eleccions i mirar-se de reüll, el millor seria una col·laboració lleial. JxCat i ERC haurien de demostrar que són capaços de bastir un mínim full de ruta fins a les properes eleccions catalanes, en el qual es puguin expressar discrepàncies, però on el curt termini i el tacticisme (les pretensions electorals) no hipotequin una estratègia seriosa.