La frase que titula aquesta article la va pronunciar Dolors Feliu en els parlaments que van culminar la manifestació de l'ANC en l'últim Onze de Setembre, carregada de retrets als partits i que va constatar, de nou, la desunió independentista. Però la podria haver firmat Albert Batet, portaveu parlamentari de Junts, en el debat de política general. També el president de la Generalitat, Pere Aragonès, en la rèplica al seu antic soci al Govern. "La unitat som nosaltres", semblen repetir els principals dirigents sobiranistes quan es conjuren en públic per mostrar força negociadora a Madrid -ara que tots els vots són imprescindibles- mentre cadascú desplega una estratègia pròpia. No hi ha coordinació ni n'haurà.  

El debat al Parlament, indefugiblement entrellaçat amb la investidura fallida d'Alberto Núñez Feijóo al Congrés, ha actualitzat la competició que s'ha obert entre ERC i Junts per exhibir rèdits d'una negociació per investir Pedro Sánchez que no està resolta. Una "cursa" a cops de colze -tal com l'ha definida Salvador Illa aquest dimecres- en la qual s'ha d'inserir el gest d'ERC per donar feta l'amnistia o la crida d'Aragonès a la Moncloa per dedicar la legislatura espanyola a la discussió sobre les condicions del referèndum. Els republicans proven de falcar la idea que es negocia a partir del seu ordre del dia.

La mateixa competició serveix per comprendre l'autonomia negociadora de Junts que ara reivindica Carles Puigdemont -per exemple, amb la petició del govern espanyol a l'Europol per desvincular l'independentisme del terrorisme- mentre el seu partit insinua que la solitud parlamentària d'Aragonès l'aboca a una agonia o a eleccions anticipades. Junts té a favor que els seus vots a Madrid pesen més, perquè fins ara no s'hi havia comptat. I li resulta més senzill de transmetre que els avenços sobiranistes que ara són possibles s'ha de computar a la seva cistella. "La unitat som nosaltres", ressona a l'hemicicle, doncs, cada cop que s'interpel·len els partits independentistes.

La pugna permanent entre Junts i ERC pot conduir a una paradoxa en els pròxims mesos, sempre que es concreti la investidura de Sánchez, cada cop més situat al centre del tauler, per a desgràcia d'un Feijóo que ja actua com a cap de l'oposició. Mentre les dues principals forces sobiranistes votaran en la mateixa direcció al Congrés perquè tindran interessos compartits, al Parlament s'accentuarà la distància i l'agror. Perquè el curs polític que comença amb l'amnistia com a bescanvi de la governabilitat de l'Estat també serà l'any de la pressió ascendent al Govern d'Aragonès, necessitat de trumfos per continuar pedalant fins al febrer del 2025, la frontera electoral que pretén assolir. Un trajecte que s'intueix llarg i costerut. 

Encara que ho provi de maquillar i tingui a l'abast objectius perseguits en els últims quatre anys -com el de l'amnistia-, ERC no té a la mans les cartes que voldria. Queda enfosquida pel paper preponderant en què està instal·lat Puigdemont i pateix per projectar conquestes del seu executiu sense tenir aliances estables. De fet, quan més es pot conjugar una versió renovada de la sociovergència a Madrid, més necessitat tindrà Aragonès d'acostar-se a PSC i comuns per salvar votacions i plantejar-se nous pressupostos. 

Perquè Junts ja li ha deixat clar. A Batet no li han calgut els subtítols al Parlament per explicar-se. Si s'haguessin sobreimpressionat durant el seu discurs, Aragonès hauria pogut llegir la traducció: "Et farem patir". El que sí que ha esquivat Junts són les seves contradiccions, que porten el partit a retreure que no es practiqui la unitat mentre guarda asos de la negociació per no defraudar les expectatives de la parròquia. La unitat, si algun dia va existir, no la desplega ningú. Illa, volgudament silent amb el flanc de la investidura espanyola i sense detallar la seva aportació a la resolució del conflicte, es frega les mans amb el guió i va descomptant fulls del calendari.