El govern espanyol ha amenaçat Catalunya amb una nova intervenció de l'autogovern. Que no ha descartat que pugui ser total, en forma d'un altre 155. El motiu? Que hi ha talls de carreteres i els Mossos no carreguen contra els manifestants. És exactament el que ha dit aquest dilluns la vicepresidenta espanyola, després que ella mateixa i la portaveu de l'executiu de Pedro Sánchez alimentessin el relat d'unes suposades ordres polítiques a la policia catalana.

Poques hores després, la primera mesura: el govern espanyol portarà 400 piolins a Catalunya per blindar Consell de Ministres del 21-D. Com si els Mossos (i, per tant, el Govern) no poguessin garantir la seva seguretat. I bona part de la classe política espanyola no només no s'ha escandalitzat de tot plegat, sinó que encara els sembla massa tebi.

L'argumentació no s'aguanta per enlloc, òbviament. No és precisament el primer a cop a Europa que manifestants pacífics tallen una carretera i la policia no els encalça a pals. És més: el sentit comú i la més elemental proporcionalitat deixen clar quan és millor el diàleg i la mediació i quan és contraproduent recórrer al monopoli de la força. Com ja va passar l'1-O, de fet.

Però tant se val que no s'aguanti per enlloc. En temps de fake news i política líquida, el que importa sovint no és la realitat, sinó el relat que se'n fa. I hi hi ha indicis de sobra que el relat que es prepara des fa mesos -des d'abans de l'1-O- és el d'una Catalunya basquitzada, on imperen els comandos separatistes al carrer i on, per tant s'hi ha d'intervenir sí o sí. Si convé, deixant en suspens certes molestes garanties democràtiques.

Res de tot això respon a la realitat, com és obvi. Però també és cert que la dialèctica recent de de bona part de l'independentisme no ajuda gaire a desmuntar aquest relat fictici. Com quan el president al·ludeix a la via eslovena (al marge de les barrabassades de l'unionisme donant per bo que Espanya actués com Sèrbia) o crida els CDR a "empènyer" perquè després els atonyinin els Mossos. Tot plegat, arraconant en l'imaginari a un segon pla el que fins ara havia estat el gran actiu de suma del sobiranisme: el de masses mobilitzades que representen -i escenifiquen- el pacifisme i el civisme en la seva màxima expressió.

En alguns moments es podria sospitar que, davant el bloqueig, la nova estratègia sigui potenciar aquella vella idea revolucionària del "com pitjor, millor". Una tàctica que és perfectament legítima, d'altra banda. Però aquí hi apareix un dubte: està ara l'independentisme més ben preparat que fa 13 mesos per afrontar un xoc directe amb l'Estat?