Roda de premsa d’Oriol Pujol en relació al cas Palau i l’astronòmica xifra de responsabilitat civil exigida a CDC. Inenarrable. Amb la informació donada, la autoinculpació tàcita està servida. Per evitar la situació de Rajoy, a qui els socialistes ja han tret un vídeo amb les seves veritats desmentides (vegin “estafa masIVA”) Pujol medita i emet les següents i sucoses perles:

“La interlocutòria planteja però no determina l’existència del delicte”. Obvi. En la fase d’instrucció, qualsevol mesura cautelar econòmica adoptada pretén assegurar eventuals responsabilitats pecuniàries derivades del cas un cop determinat el delicte. Si ja s’hagués determinat, estaríem en el tràmit d’execució de sentència, i la mesura cautelar esdevindria la multa. En el primer cas, si el delicte no es determina (sempre emprant la terminologia de la roda de premsa) els diners poden tornar a les mans dels seus propietaris.  

“CDC mai s’ha lucrat del Palau ni de l’Orfeó”. Coincideix, doncs, amb el jutge instructor, el Palau i l’Orfeó són, en qualsevol cas, intermediaris. L’advocat del diable li preguntaria al judici: “Pot dir el mateix en general, és a dir, CDC no s’ha lucrat?” L’inefable Maragall, aquests dies tan recordat perquè una de les seves maragallades va col·locar Barcelona al món, va treure el tema quan el Carmel cremava, amb un genèric i irrisori tres per cent, que la política es va cuidar molt de silenciar de seguida. L’opinió pública descompta que els partits es lucren (els seus ingressos legals en el 80 per cent ho paguem tots els ciutadans, votem o no); però aquest cas sembla haver saltat els límits, i potser per això també permet preguntar-se quants partits, com a la Itàlia de Tangentópoli, també lucren els polítics que els integren.

Però la pregunta clau que Oriol Pujol es fa en la roda de premsa centra el debat en un altre àmbit: “Qui és la víctima?”, demana. I es respon que el Palau i l’Orfeó no, perquè són intermediaris (com si l’honor de les seves principals institucions culturals no fos un rèdit enorme per a Catalunya). I que Ferrrovial tampoc, pel fet de tenir consideració de coautor o cooperador necessari (com si l’empresa fos filantròpica i no acabés repercutint en les obres fetes, i per tant en tots nosaltres, el preu de la comissió eventualment pagada). I que les administracions públiques tampoc, perquè al cap i a la fi, comissions a banda, l’obra està feta per qui en sap. I que les altres empreses en licitació, tampoc, perquè, sigui d’aquí o d’allà, no deixa d’haver estat escollida una de les millors. Les millors fetes, però, a cop de subcontractar fins a l’infinit en empreses que són les que donen la feina, paguen les nòmines i domicilien els seus impostos a Catalunya i pateixen per cobrar.

La roda de premsa, doncs, recorda la de la recentment condemnada Maria Antònia Munar: seguir en política requereix molts diners i en aquest país la gent no vol significar-se públicament; i el “do ut des” de la llicència per la comissió no és matar algú (homicidi, assassinat) i per tant, no hi hauria més víctima que el propi Oriol Pujol. Com un Urdangarín qualsevol podria haver dit, “no hem fet altra cosa que el de sempre”.