El president d'Òmnium Cultural torna a estar reclòs a la presó de Lledoners després de recuperar, per espai de només 48 hores, la llibertat que li van segrestar ara fa més de dos anys. Observeu la foto que li va fer en Pau Venteo, un fotògraf amb fusta, d'aquells que no dubten a sacrificar el virtuosisme per poder caçar aquell moment fugaç i irrepetible. El va captar sortint del centre penitenciari el 16 de gener. En aquest instant congelat, Jordi Cuixart és a punt d'entrar dins el cotxe que per primer cop en molt de temps el portarà a casa. Amb llibertat absoluta de moviments, el líder d'Òmnium alça el braç dret, fa el signe de la victòria amb els dits i somriu com sempre, desproveït com mai de l'espessa barba que acostuma a lluir.

Cuixart ha estat condemnat a una altíssima pena de presó per ser una de les cares més sòlides de l'irreductible activisme independentista. Per res més. Com Jordi Sànchez. Com Carme Forcadell. Com ho podria haver estat Muriel Casals. No els van sentenciar els fets. Van ser condemnats pels titulars del batalló mediàtic que l'any 2017 i successius va retorçar i adulterar la realitat per castigar una idea i doblegar els que la compartien. Per passar comptes amb les dones i homes d'un govern que s'havia passat de llest. L'objectiu era posar en safata al poder judicial —sostingut pel PP— un escarment despietat a les persones que havien gosat desafiar el sistema. Una revenja que més endavant es revestiria d'oficialitat amb el segell del Tribunal Suprem, un òrgan judicial farcit de jutges afins a la dreta anticatalanista.

No conec Jordi Cuixart. Només hem parlat dues o tres vegades, converses sempre amables d'entrevistes que ell no deu recordar. Sense conèixer-lo, però, estic convençut que a la sortida de la presó Cuixart no feia el signe de la victòria per celebrar aquesta llibertat reprimida. Crec que el feia per un altre motiu. Penso en aquest home i l'imagino encara somrient dins el cotxe. I també rere els barrots de la presó. I a Soto del Real, i als calabossos del Suprem, somrient quan es dicta la sentència i quan estira les cames al pati de Lledoners. Confesso que a mi em costaria molt fer el mateix en la seva situació.

El somriure incombustible del líder d'Òmnium és el missatge que encara irrita més les ànimes venjatives que han intentat sepultar en vida el moviment que ell representa. És l'ataràxia. És la victòria moral i apaivagadora, la viva imatge de la serenitat d'una persona que es reconeix quan es mira al mirall i està en pau amb sí mateixa.

L'independentisme -malgrat la radicalitat d'alguns eixelebrats i d'una ANC que ha perdut la centralitat- avui és un moviment encara més viu.

El confinament i els maltractaments no han frenat l'expansió d'aquest projecte polític que ara s'està resituant. S'han construït lideratges alternatius i els joves indignats que abans no podien votar s'estan convertint en adults. A la presó, Jordi Cuixart ha pogut ser pare per segona vegada. No, el seu gest no és pel permís que li han concedit. És el triomf de la persona que sap del cert que la vida, indefectiblement, sempre s'obre camí.