Entre els balanços del 2018 que es formulen des de posicions independentistes, i prenent com a referència les anàlisis de fa un any, s’ha anat obrint camí una perspectiva que podem sintetitzar en quatre punts:

1) L’U d’Octubre va constituir una gran victòria democràtica, popular, un veritable punt d’inflexió, que va mostrar la força del sobiranisme i de l’independentisme i va abocar l’Estat al camí de la repressió, camí del qual encara no ha sortit.

2) Potser l’U d’Octubre va oferir una escletxa d’oportunitat política durant uns dies o unes hores per fer efectiva la República, però el fet és que les incerteses sobre la seva viabilitat i els costos de tot ordre que podia representar van fer optar a qui podia prendre decisions, amb més o menys encert segons els parers, per la via simbòlica.

3) Al voltant de l’acció repressiva de l’Estat a Catalunya, després de perdre el Govern en una moció de censura, la dreta espanyola ha reactivat –encara més- el recurs a la catalanofòbia, també a l’interior de Catalunya, amb la pretensió indissimulada de propiciar la divisió social en dos blocs d’identificacions contraposades.

4) Encara que no hi ha una situació completa de bloqueig, el conflicte ha entrat en una fase de “guerra de posicions” i res no fa preveure un desenllaç ràpid en cap sentit; això obliga totes les parts a adaptar la seva estratègia i establir les seves prioritats d’acord amb el nou escenari.

Hi ha moltes més posicions i balanços, és clar. Però s’observen moltes línies de coincidència, cada vegada més, en la direcció que he procurat resumir. Els i les que van pronunciar-se en termes semblants fa aproximadament un any van ser objecte de tota mena de diatribes des del mateix camp. Però el temps, el curs dels esdeveniments i les revisions de posició d’analistes sembla que els han donat la raó.

Ara, des de l’independentisme, a l’hora de concretar la nova “unitat estratègica” a la que gairebé tothom apel·la, cal identificar bé els objectius fonamentals de l’acció política en cadascun dels escenaris principals on es dirimeix el conflicte: el català, l’espanyol i l’europeu i internacional. A banda d’altres, en voldria subratllar un per a cada àmbit consignat.

Pel republicanisme independentista, l’espai català és el més important; és el que ha de proporcionar el suport social i polític que doni sentit a la República. Només hi haurà República per via democràtica. Només hi haurà República efectiva si es disposa a Catalunya d’una majoria social incontestable, sòlida i estable que la vulgui.

La prioritat, doncs, de l’acció de Govern i de l’activitat de totes les organitzacions políticament compromeses amb el projecte republicà, és clara: contribuir a forjar la majoria. Aquest és el veritable baròmetre de mesura de radicalitat. Què aporta cadascú a la credibilitat del projecte i a l’obtenció de la majoria.

Respecte a l’espai espanyol, l’horitzó ens presenta sobretot amenaces. L’amenaça de més repressió encara i del retorn al poder, amb suport electoral, d’una dreta disposada a desplegar la violència que li calgui per tenallar les aspiracions catalanes d’autodeterminació.

L’aritmètica parlamentària ha proporcionat a la representació independentista catalana al Congrés la capacitat de condicionar polítiques i fins i tot el mateix govern Sánchez (feble, menystingut per molts dels seus barons i amb poca capacitat de maniobra). Usar bé aquesta capacitat; incrementar-la quan sigui possible; i emprar-la per impedir l’adveniment del cicle neofranquista que voldrien Casado, Rivera i Vox sembla una prioritat fàcil d’establir.

En relació als marcs europeu i internacional, i a les respectives opinions públiques, les posicions quedaran immediatament condicionades pel desenvolupament dels vergonyants judicis que començaran d’aquí a tres setmanes. Tot el relatiu al judici serà rellevant. Molt. L’atenció mediàtica s’hi centrarà i la naturalesa política del debat que s’hi produeixi fixarà els termes a partir dels quals es perfilaran les posicions.

La legitimitat democràtica i la dignitat dels acusats, la falsedat de les acusacions, el capteniment i els arguments d’advocats i jutges, el caràcter de les mobilitzacions de suport, les mostres de solidaritat d’arreu, tot acabarà formant part d’un gran relat que decantarà simpaties en el curt termini i, a la llarga, alguns pronunciaments polítics que necessitarem favorables.

En els marcs europeu i internacional la nostra prioritat ha de ser transmetre a l’opinió pública el fonament just, el caràcter democràtic i l’afany de llibertat davant l’opressió que caracteritzen la nostra causa. Durant els judicis imminents serà exigible fer-ho. Visibilitat de la denúncia i claredat argumental.