Les eleccions del 23-J van comportar, novament, absència de majories absolutes i un Congrés dels Diputats plural. Un cop més, allò que hauria de ser un valor a preservar, el pluralisme polític, es converteix en un maldecap i en una nosa. Ara toca negociar una investidura i totes les forces polítiques entren en joc perquè, encara que molts no se’n recordin, estem en un sistema parlamentari i això implica que és el Congrés dels Diputats l’encarregat d’escollir el president del govern. Que es prevegi la possibilitat que, per primera vegada, la força política que no ha guanyat les eleccions pugui aconseguir la presidència del govern en la investidura posterior resulta desconcertant per a aquells que sempre manipulen les regles del joc a favor seu. A Europa això ha passat en el 20% de les formacions de governs de coalició, i hi ha països en què és força habitual: Bèlgica, Finlàndia, Irlanda, Dinamarca, Noruega i, sobretot, Països Baixos.

[noticiadiari]2/261300[/noticiadiari]
S’han escrit moltes pàgines sobre la negociació d’aquesta investidura i s’ha especulat molt sobre el comportament dels partits, però en els països europeus més avesats a l’acord i a la bona gestió del pluralisme polític saben que, en una negociació de les característiques com la que tenim en marxa, qui ha de portar la iniciativa és el partit que vol aconseguir el suport parlamentari per presidir el govern. En el cas espanyol, el PSOE. El partit que vol liderar el futur govern és el que, a priori, té més incentius per fer que la negociació arribi a bon port i, per tant, és el que ha de presentar bones propostes per convèncer els diversos interlocutors. Una altra cosa és que el PSOE pensi que repetir les eleccions pugui obrir un escenari parlamentari més favorable per forjar una majoria que faciliti la investidura del candidat socialista.

[noticiadiari]2/260614[/noticiadiari]
L’abecé de qualsevol negociació demana valorar el passat, analitzar el present i fer propostes pensant en el futur. Però, en el cas que ens ocupa, cal saber que estem davant d’una negociació que no en té prou de seguir només els paràmetres estàndards per arribar a un pacte final. Del passat, el PSOE s’ha d’adonar que les circumstàncies de l’actual investidura no tenen res a veure amb les del gener del 2020. Ja no es tracta de negociar abstencions amb ERC i Bildu, sinó que calen vots afirmatius d’aquests partits més els de Junts. No és el mateix demanar un acte de fe contingut —l’abstenció—, que un acte de corroboració —vot afirmatiu— d’un candidat i d’un programa de govern. I no és el mateix guanyar-se el suport de forces com el PNB, ERC o Bildu, que fins ara han facilitat la governabilitat del PSOE, que tenir el suport de Junts, que ha votat en contra a les quatre votacions de les dues investidures de Pedro Sánchez i que ha fet una oposició molt dura. El PSOE sap molt bé que Junts no és ERC o Bildu, i també sap molt bé que Junts no és Convergència Democràtica de Catalunya.

El context de repressió contra el moviment independentista no ajuda. Que hi hagi més de 4.000 persones represaliades i que s’afirmi que ja no hi ha conflicte entre Catalunya i l’Estat dificulta l’aproximació entre el PSOE i els partits independentistes catalans. La demostració d’arrogància política que han fet els socialistes en els darrers mesos és una mala carta de presentació per iniciar una negociació a múltiples bandes. El menyspreu personal i insolent de Sánchez a líders dels partits amb qui ara ha de negociar és també un obstacle per al candidat socialista. Que el present sigui massa dur i cruel, que la distància entre els negociadors sigui la del repressor i el reprimit, que la crisi de valors democràtics a Espanya sigui tan flagrant i que els partits que han de negociar estiguin tan qüestionats pels seus electors, genera un context insòlit lluny dels estàndards negociadors.

En aquest escenari, caldrà veure fins a quin punt Junts està disposat a cedir les dues premisses negociadores: l’amnistia i un referèndum. Davant tanta repressió i persecució judicial injusta a persones que simplement van exercir drets col·lectius, una demanda com l’amnistia es podria convertir en la porta d’entrada per començar a negociar i deixar de ser objecte de negociació per aconseguir un vot afirmatiu. També caldrà veure si els partits que es van abstenir el 2020, tenint en compte que en la legislatura passada van tenir uns quants desenganys, ja en tindran prou amb propostes que només vagin en la direcció de redreçar la comunitat autònoma catalana. El PSOE sap que ara ja no és moment d’oferir mesures per millorar el finançament autonòmic o per traspassar noves competències.

[noticiadiari]2/260848[/noticiadiari]
I un darrer apunt: per arribar a un acord final no serviran els recursos habituals per forçar una negociació estàndard qualsevol. No funcionarà jugar amb el factor temps i buscar les presses finals quan s’acabi el termini de negociació. Les pressions externes de mitjans de comunicació, de grups d’interès o d’elits socials i econòmiques no revertiran demandes justes. I, finalment, la por a uns resultats més adversos en les següents eleccions no desencallarà els desacords evidents, perquè en contextos de repressió política les fronteres de la por són molt indefinides.