Quanta, quanta mort. Desempallegats com estem de fa temps, i per sort, de l'acció criminal d'ETA, actuem gairebé com anestesiats davant del degoteig de notícies sobre la dissolució definitiva de l'organització terrorista. Filtració, lliurament d'una part d'arsenal, cartes, comunicat, vídeo a la BBC, i aquest divendres la cerimònia de "desmobilització". 

La mort, la violència fa posar esment en els mots. Dic mots, i em ve al cap Jean Paul Sartre i els 50 anys del maig del 68. D'ETA en fa 60. Ells mateixos diuen que el conflicte amb l'Estat era previ i que seguirà existint. A l'altra banda del riu l'Estat es mostra convençut que la seva recepta, si més no la recepta pública, la de la contundència policial, la de la fermesa judicial i penal, la que no hi hagi ombra de contraprestacions, és la que ha acabat amb el terror. Hi hem d'afegir, que se sàpiga, l'actuació de les clavegueres de l'Estat, els GAL, Amedos i companyia i totes les vegades que quan els ha convingut amb més o menys intensitat s'han assegut a la mateixa taula uns i altres.

Fins i tot Aznar que va patir un atemptat es va arribar a referir a ETA com a moviment d'alliberament basc, mentre representants de l'Estat negociaven a Suïssa. I encara hi podem afegir el paper que ha tingut ETA com a eina de negociació entre Espanya i França, i com a escenari per fer política entre els diferents partits bascos i espanyols. I 800 morts. Vet-ho aquí. 

Per arribar a una dissolució unilateral? Això diuen aquells que són a prop dels mediadors internacionals. Els que han reclamat a ETA un comunicat clar i inequívoc de dissolució, després del cessament de la violència el 20 d'octubre del 2011. Arriba el degoteig de notícies de cessaments, mentre encara hi ha una parella que van perdre el fill a l'atemptat d'Hipercor i que no han rebut el reconeixement com a víctimes terroristes. Però la notícia més esperada dels últims anys ja no ens trasbalsa com ho havien fet la mort i els atemptats.

Els morts no tornen, i el patiment no ha cessat. Costarà això de la reconciliació, i és comprensible que molts familiars no volen que se'ls forci a entendre's amb els seus agressors. Altres familiars, els dels presos, demanen que s'acabi la dispersió, que afegeix un grau de patiment a qui no ha triat aquest camí: els familiars. Però això de les presons ja se sap que han estat una eina més en mans de l'Estat.

Però deia que ja no trasbalsa aquesta notícia. Ja no fa alterar plans, i ja no genera especials. Tret d'avui mateix en què es mirarà de posar el punt final. No fa pas tant, hi hauria hagut especials de televisió, ràdio, i premsa. De tant que en parlàvem, semblava que coneixíem més la geografia del Goierri que la de qualsevol comarca catalana. L'escenari de bombes i trets desapareix, i cal que sigui per sempre més. Ja és ben bé, que sense que sigui mirar-nos el melic, ja fa més temps que el prioritari ha de ser entendre què passa a Catalunya, on la violència que volia imitar la basca (tret dels casos detestables, i comptats de víctimes, que també hi ha hagut) no ha tingut cap mena de suport social. És clar que la temptació de fer servir la mateixa plantilla per part de la Moncloa per solucionar el "problema" català, ja la veiem. I no fa més que embarrancar. El discurs que tot és terror, tot és violentar i el seu "remei" de delictes d'odi, jutges i presons, té un llom que sempre es pot acaronar deuen pensar els estrategs.

Esperem que hi hagi qui utilitzi una altra mirada si és que volen sortir de debò d'aquest laberint.