La retòrica al voltant de les negociacions per evitar l’anomenat abisme fiscal als EUA ens ha dibuixat el pacte entre demòcrates i republicans com a un gran acord polític, un exemple de com rivals històrics deixen de banda les diferències per ajudar el seu país. Molts hi veuen un gran èxit d’Obama, i molts altres crucifiquen el líder republicà John Boehner per renunciar als seus principis. L’acord final, aprovat de matinada amb tota l’emoció d’una macroproducció de Hollywood, ha fet que alguns analistes abandonin l’escala de grisos a l’hora de fer les seves valoracions. O és un gran triomf dels demòcrates o una devastadora derrota dels republicans.
Per explicar que s’ha evitat l’abisme fiscal, obliden un petit detall: l’abisme fiscal no s’ha evitat. En tot cas, s’ha donat una pròrroga a la previsible arribada dels EUA al mateix. La gran victòria d’Obama no és tal, ni les concessions fetes pels republicans un trencament tan greu dels seus principis. Anem per parts.
Els EUA hauran de retallar, i molt més dels 12.000 milions de dòlars expressats en l’acord contra l’abisme fiscal. De fet, d’aquí menys de dos mesos, la Casa Blanca, el Congrès i el Senat s’han de posar d’acord per establir un nou sostre pel dèficit públic. Amb el pacte de l’1 de gener, entre retallades i nous impostos (o la fi de moratòries sobre impostos existents) els EUA reduiran el seu dèficit en uns 600.000 milions de dòlars. El problema és que per complir amb les seves pròpies normes de control de dèficit, el Congrès ha de retallar com a mínim 1,2 bilions (dels nostres, amb “b”) abans no acabi el primer trimestre de 2013. Així doncs, i després de dos anys de negociacions per 600.000 milions, congressistes i senadors tenen només dos mesos per posar-se d’acord per 600.000 milions més. Aquesta onada de retallades serà encara més complicada de pactar: Obama vol retallar en despesa militar mentre els republicans volen reduir la despesa social.
Per part d’Obama, la suposada victòria no és més que un empat maquillat amb tota l’artilleria d’un gran departament de relacions públiques. Una de les promeses més emblemàtiques que el president va fer en campanya era la d’augmentar la pressió fiscal sobre aquells que guanyen més de 250,000 dòlars anuals. Bé, s’augmentarà sobre els que en guanyen més de 400,000 (i, si estan casats, 450,000). Aquest canvi, que pot semblar trivial, significa que Obama renuncia a 1 de cada 4 dòlars que s’hagués recaptat amb el límit anterior. Aquests diners es podrien recuperar limitant les deduccions fiscals, però és altament improbable que Boehner i companya hi estiguin d’acord. Obama, bàsicament, ha jugat a no perdre i ho ha celebrat com una golejada.
Els republicans, per la seva part, han vist com pujen impostos amb el seu vistiplau, però han aconseguit mantenir els privilegis del big business. L’acord signat la nit de Cap d’Any inclou privilegis fiscals per gegants de tots els sectors, des de Goldman Sachs fins a Disney, per valor de 250,000 milions de dòlars. De cara als seus principals donants, els republicans han salvat els mobles, i de cara al gran públic han demostrat voluntat de pacte. Abandonant el camí d’intransigència del Tea Party, els republicans han recuperat la centralitat sense alienar l’Amèrica Corporativa que l’alimenta.
L’escenari a hores d’ara no és gaire diferent del de fa una setmana. El Congrès ha d’arribar a un acord improbable en una fracció del temps que va necessitar per pactar l’acord actual, Obama haurà de retallar en programes socials i els republicans hauran d’accedir a gastar menys en l’exèrcit. Ningú ha guanyat ni té perspectives de fer-ho, però tothom celebra la victòria. Politics as usual.