La noticia de l’any, musicalment parlant, és que l’Adrià Puntí ha tornat. Que ha tret forces per apartar del camí les tenebres i el caos, i que torna a mostrar en els escenaris el temperament serè que mereixen les seves cançons. Ja ho deien els qui van assistir al seu concert del 12 d’octubre a l’Auditori de Girona, i podem donar-los la raó després de veure el satisfactori DVD resultant, Incompletament Puntí.

L’Adrià sovint ha manifestat aquella tendència a descarrilar de la manera més aparatosa, i quan això ha passat, sempre hi hagut alguns fans tan fans, admiradors tan sincers i de debò, disposadíssims a aplaudir-li la performance i a cridar-li “geni!” mentre s’arrossegava per l’escenari udolant i oblidava la lletra d’una cançó. Certament, és una pena: el volien maleït i autodestructiu, el nostre Syd Barrett, el Jim Morrison de Salt, i ara resulta que, pam, tot d’una se’ns recupera i salta a l’arena amb una banda estable i seriosa i amb secció de corda i tot, el molt barrut.

Umpah-Pah estaven bé, però els discos de Puntí en solitari ens diuen que el talent del grup residia essencialment en ell. Citem-los amb tots els honors: Pepalallarga i… (1997), L’hora del pati (1999) i Maria (2002). Parlem de cançons com “Ull per ull”, “Muriel”, “Coral·lí’, “Sota una col”, “Mixeta” o “Viatge d’un savi vilatrista cap enlloc”. Desconfieu dels creadors que us parlin del seu “univers interior”. Mai no li he sentit dir una cosa així, a l’Adrià, però les seves composicions vénen d’algun lloc remot, estan tocades per un àngel molt punyeter i fan anar una llengua entremaliada, rica, revolucionària de fet, i difícil d’imitar tret que la possibilitat de fer el ridícul sigui obertament contemplada.

L’Adrià Puntí actuarà divendres que ve, 28 de febrer, al Palau de la Música, dins del cicle BandAutors al Palau, i tot i que després d’algunes depriments experiències vaig dir que no em tornaria a enredar, allà serem, naturalment, per comprovar que això d’Incompletament Puntí no hagi estat un accident. I encara que fa una dècada que esperem que publiqui cançons noves, i que “es fa llarg esperar”, al final li perdonem tot: els excessos, els autoboicots, les trames rocambolesques, el silenci. “L’Adrià és el millor de tots nosaltres”, em deia un dia Quimi Portet. Sobretot quan vol.