El juliol d’ara fa un parell d’anys naixia, no una “nova Convergència”, sinó el Partit Demòcrata Català, hereu, això sí, de CDC. ¿Per què es va voler un partit nou i no una adaptació de  Convergència a la nova realitat? Toni Castellà es va apressar a fer notar que “els demòcrates” eren ells, per evitar confusió, tot i que amb la perspectiva del temps, el PDeCat ha continuat, en l’imaginari, essent convergent. I si segons que deia Joan Granados des d’aquell Congrés, aquest nou partit, ideològicament, se situava, i en faig citació literal, “al centre, per virar a dreta quan convingui i a esquerra quan sigui necessari”, i cap dirigent no el va desmentir,  volia dir que l’únic que canviava respecte la centralitat del partit-mare era l’eix nacional, amb la voluntat de continuar “convergint”, però sense Convergència. És a dir, que l’objectiu que definia el PDeCat, des de l’eix nacional, era i és el mateix binomi que defineix ERC: independència i república. Només és que Esquerra es defineix, pel nom, ideològicament, sense ambigüitats. Malgrat tots els malgrats.

Aquest, de juliol, el PDECat ha fet assemblea nacional i n’ha sortit una nova direcció,  que emplaçava els associats a fer-se de la Crida Nacional per la República, el nou moviment creat pels presidents Puigdemont i Torra conjuntament amb Jordi Sánchez. “Si ets del PDeCat, has de ser de la Crida” deia David Bonvehí. Però, de moment, l’adhesió es demanava a títol individual; tal i com ha fet més d’un d’ERC, que també s’hi ha sumat, al moviment liderat per Puigdemont, si no enganyen des de comptes de twitter.

De fet, la Crida permet al president Carles Puigdemont liderar l’independentisme millor que qualsevol altre aspirant, perquè ell és el nom i la persona més coneguda i més reconeguda a nivell internacional; per bé que Esquerra i la CUP ja han manifestat que no s’hi sumen, en tant que formacions polítiques, perquè cadascuna juga a guanyar espai electoral.

I si, doncs, a la tardor, la Crida convoca una convenció nacional per definir una fórmula per concórrer a eleccions, el que no hauria de passar és que hi hagués algun partit, en tant que formació política, que s’hi fusionés, com si res de nou no esclatés. Hi ha d’haver una gran majoria, certament. Però a la Crida Nacional per la República no hi hauria d’arribar ningú que no ho fes des del seu “jo”.  Caldria aquesta gran majoria perquè l’Estat, i totes les seves estructures i ressorts, s’adonin, d’una vegada, que sumem per demostrar-los qui és el nostre adversari. Que no som nosaltres entre nosaltres, tot i que de vegades ho sembli, sinó ell. Aquí i allà. Per això és que, tal i com ens deia Jordi Cuixart, “necessitem enriquir lideratges i assolir grans consensos”. Lideratges. Que no tothom la té, la capacitat de liderar.  I ens cal estratègia política compartida i comprensible. I “engegar -com deia Foix- per l’asfalt sense falles”. Per això, la Crida.