Alfred Bosch, cap de files d’ERC a Barcelona, va fer un tuit diumenge exigint a l’ajuntament la retirada d’un cartell turismefòbic penjat en un plafó municipal al centre de la ciutat. Carina Mejías, de Ciutadans, va coincidir amb Bosch amb un altre tuit. En el cartell hi havia dibuixades unes  mans  que cremaven  una bossa amb la frase “Barcelona it’s not your fucking shopping center”.

La foto del cartell apareixia en un diari digital, i el tuit de Bosch deia “Com s'ha pogut colar aquest atac al comerç en una concessió pública? Demano a @AdaColau la seva retirada immediata”. El de Mejías, “La campanya en plafons públics contra els comerços de Barcelona és un atac intolerable i exigim a @AdaColau que el retiri immediatament”.  

El cartell no duia cap identificació de l’Ajuntament, perquè no l’havien penjat ells sinó una plataforma d’activistes que ja ho ha fet en altres ocasions, i que juga amb l’art com a mitjà de denúncia. Al marge dels tuits, l’ajuntament va retirar el cartell en quan el va veure. Però  la reproducció exponencial habitual a Twitter es va desencadenar de totes maneres.

Durant el mandat de Xavier Trias ja va passar una cosa semblant, amb un cartell que suposadament defensava els pedòfils. També en aquell moment algun diari va aprofitar la situació per carregar contra l’ajuntament. És cert que igual caldria plantejar-se encarregar a un serraller una doble tanca, o qualsevol altre sistema que faci més complicat obrir aquests plafons de carrer. Però això és un altre assumpte.

Si tot aquest incident exageradament inflat hagués estat un cas aïllat, no passaria res. Un error el pot tenir qualsevol, i els afanys, les frustracions i les impaciències ens poden jugar una mala passada a tots. El problema és que no ho és pas, un cas aïllat. Tenim exemples similars cada dia, la política i el periodisme cauen un cop i un altre en el mateix pecat: la utilització impròpia de fets sense comprovar, mitges veritats o directament falsedats com a argument per atacar el contrari. Segur que tots tenim al cap una colla d’exemples.

El fenomen té causes exògenes i endògenes. Entre les primeres, l’explosió de les xarxes socials, que ha accelerat de manera endimoniada la velocitat a la qual circula la informació, i ha contribuït, també de manera diabòlica, a la simplificació dels continguts. Però no oblidem les causes endògenes. El moment especial de tensió política i la competència periodística en un període de crisi general i lluita per la supervivència dels mitjans. Derrotar – o pressionar- el rival sembla justificar qualsevol maniobra. I, per tant, estem assistint a l’agonia de la deontologia periodística i a la mistificació de l’argument polític. Si hi hagués una convenció de Ginebra del rigor en la informació i el combat polític, ja hauria saltat pels aires. Amb fets com aquests, la política hi perd. I el periodisme anticipa el seu propi funeral.