Des del segle XV, tirant curt, Espanya ha demostrat com una constant en el seu capteniment col·lectiu la seva incomoditat amb la diferència, la seva al·lèrgia a la diversitat i una mena de tirada innata cap a l’uniformisme en tots els àmbits de la vida: una llengua, una nació, una bandera, una cultura, una religió... Aquesta actitud característica, que sobreviu a tots els períodes històrics per més que, a cops, sembli afeblir-se, sempre acaba reflotant i manifestant-se en tota la seva cruesa. En realitat, està vinculada al poder, al triangle d’interessos comuns i compartits que sempre han tingut la monarquia constitucional o no, l’oligarquia econòmica, política i administrativa i la jerarquia catòlica: pensament únic, doncs. Tot i que aquest uniformisme intrínsec senyoregi en les elits parasitàries que en treuen benefici per a perpetuar els seus privilegis, és evident que ha aconseguit d’instal·lar-se també en amplis sectors de la societat espanyola que, lamentablement, l’han acabat assumint també com a propi. I l’existència real de minories espanyoles de cultura i vocació democràtica, sensibles a la diversitat, evidencia les dificultats enormes perquè aquestes puguin fer el salt a l’hegemonia social i capgirar la situació, en un termini raonable de temps.

No és estrany, doncs, que el 1492 es produís l’expulsió de tots els jueus que no volguessin batejar-se i abraçar el catolicisme. El 1609 -i fins al 1614- serà el torn dels moriscos, forçats a emprendre el camí de l’exili, cas de no fer-se també catòlics i renunciar a les seves conviccions i creences, tot abjurant de la seva personalitat religiosa. La mesura afectà un terç de la població valenciana i també el Segrià i la Ribera d’Ebre. A Espanya, doncs, només s’hi podia ser d’una sola manera, sense cap espai per a l’exercici de la diferència, la convivència en la diversitat o un cromatisme que evoqués, ni que fos modestament, l’arc de sant Martí. Tots idèntics, doncs. Per això, la Inquisició va néixer per perseguir la dissidència religiosa de jueus i musulmans, als quals va dur a la foguera, fins que va ampliar l’àmbit de repressió, en aparèixer uns altres diferents i, a partir de 1523, hi dugué també els protestants.
 
En absència de jueus, als catalans se’ls ha adjudicat aquest paper, durant segles, sense necessitat de dur cap senyal públic estigmatitzador que en delatés la identitat. Les referències en aquest sentit a la premsa espanyola són, francament, inacabables.  La consciència de poder possessiu, per part d’Espanya, és tan gran que saben que no som com ells, però que, ara i tant, ens tenen. Són conscients que la nostra és una espanyolitat forçada –“espanyols per coacció”, en deia Joan Comorera-, que ens hi manté per la força física i legal, a cops de porra i a bastonades de llei. No és, doncs, la nostra, una adhesió voluntària, expressada amb entusiasme; ni la seva, l’exercici desmesurat d’una estratègia intel·ligent de seducció. Utilitza amb nosaltres el mateix que, al llarg de la història, ha fet amb d’altres que ha tingut o aspira a tenir: Flandes, Gibraltar... Fa, doncs, el que sempre ha fet, sense bellugar-se ni un mil·límetre del guió establert de segles ençà. No estimula la diversitat, la persegueix. No protegeix la diferència, la prohibeix. No valora els matisos, els menysté.

El seu objectiu final sempre acaba sent el mateix: l’eliminació de qualsevol expressió de diferència a l’interior de l’estat de la seva propietat fins arribar a l’assimilació plena, amb l’eliminació de tot tret distintiu: “hay que españolizar a los niños catalanes”. Altrament dit, se’ls ha de descatalanitzar. De fet, només tenen espai reservat per a una sola llengua, una sola cultura, una sola bandera, una sola nació i una sola religió, sigui en dictadura, sigui en democràcia. I la més mínima dissidència del dogma oficial és castigada amb la repressió -amb modulació de formes, segons el moment històric i el context polític. No admeten altra solució que no sigui el resultat de l’exercici de la força, sense lloc per al diàleg, que entenen, a dreta i a esquerra, com un gest de feblesa. Entre la nostra cultura del “parlem-ne!” i la seva pràctica del “ni hablar!” hi ha, de fet, dues concepcions del món, plenament contraposades i del tot incompatibles entre elles. I els paral·lelismes entre la Inquisició i l’Audiència Nacional, salvades les especificitats pròpies de cada època, no són fruit de l’atzar, sinó l’expressió coherent d’una certa línia de continuïtat intel·lectual. Investigar la identitat de les conviccions dels ciutadans i oferir-los la possibilitat de retractar-se’n, a canvi d’una disminució de la pena, podíem dir que ja compta amb una tradició acreditada al llarg dels segles, malauradament.

Justament, l’hegemonia sociocultural de la unanimitat i l’uniformisme és la que es troba en gairebé la totalitat de mitjans de comunicació públics i privats espanyols, on l’opinió única no té la competició de cap veu dissident. En realitat, només conceben una sola forma d’assolir la victòria: per derrota absoluta o per rendició humiliant. Cap més. I mentre ens acusen de tot allò que no som i que, potser sí que són molts d’ells –“qui mal fa, mal pensa”-, tenen en el seu congrés de diputats l’expressió magnífica de la seva idea de diversitat: el 80 % dels seus membres són monolingües, només saben parlar una sola llengua, l’espanyol. I tenen el desvergonyiment d’alliçonar-nos, als que parlem idiomes, sobre les bondats d’un  bilingüisme que són incapaços de practicar. Des de la seva ignorància idiomàtica, de la qual fan impúdica ostentació patriòtica i que arriba fins a la mateixa presidència del govern, menystenen les llengües que no consideren seves, els impedeixen la normalitat en tots els àmbits i en castiguen l’ús allà on català, basc o gallec han anat fent avenços.

Si hi ha una altra Espanya possible és una tasca que, lògicament, correspon de demostrar i de fer a ells, als espanyols. Als catalans, en tot cas, ens correspon la responsabilitat de construir una Catalunya nacional, no nacionalista, no ètnica, on càpiga tothom que vulgui ser-hi, des dels orígens i cultures més diverses, però amb una voluntat compartida de bastir un país més modern, més just, més culte i més lliure. És a dir, tot allò que, fins al dia d’avui, Espanya ens ha demostrat que no és possible de fer en el seu interior.