Els governs de Catalunya i de Madrid es tenen la mida presa. Ja no sorprenen ni les aparicions en escena del TC ni els girs de guió d'última hora que, com un deus ex machina, salven el procés d'anar pel pedregar. El PP, atrinxerat en el principi de legalitat, confia a vèncer per avorriment i reduir la pugna a l'eterna conllevancia. L'independentisme, a ampliar amb urgència el 48% posant les urnes en un referèndum.

Entretinguts en aquest teva-meva, apareix el lehendakari Iñigo Urkullu. La seva victòria a les eleccions del dia 25 suposa l'aval dels bascos a una via confederal de relació amb l'Estat. Per entendre'ns: traslladar al terreny polític el model del concert econòmic. Un pacte bilateral amb dret a decidir inclòs que, segons el programa electoral del PNB, podria fer-se realitat a través d'una reforma constitucional o aprofundint en els drets històrics reconeguts a la disposició addicional primera de la Carta Magna (retinguin aquesta segona opció).

El repte per als grans partits espanyols és notable. A Catalunya han posat el pilot automàtic... però què faran al País Basc? El full de ruta d'Urkullu no s'aparta de la legalitat vigent, té el suport de la majoria absoluta dels votants si hi sumem els de Podem -amb una proposta molt semblant- i es formula ja en un context sense violència. Madrid se la juga al nord: si opta per un altre cop de porta que soni a signe d'interrogació, com diria Sabina, la resposta serà més independentisme unilateral. A diferència del Parlament català, a la cambra basca la primera força de l'oposició no és precisament Ciutadans.

L'èxit del lehendakari dependrà, en bona mesura, dels càlculs que faci l'Estat. El 2004 Pasqual Maragall avisava que el "problema espanyol" era precisament la sordesa o la manca d'atreviment a l'hora d'encarar-lo. "En definitiva, la falta de projecte", lamentava l'expresident. Ara tot s'ha reduït ja a una qüestió de pragmatisme i no pas de seducció. El triomf o el fracàs de la via basca dependrà de si les principals formacions polítiques estatals es veuen capaces de mantenir dues partides d'escacs paral·leles. Pot facilitar les coses que, a diferència del federalisme, el confederalisme va per feina i no vol reformar Espanya. El seu objectiu es limita a buscar un encaix còmode sense perdre de vista l'Europa de sobiranies compartides.

Moderació en les formes i centralitat en el tauler de joc polític. Amb aquestes cartes de presentació -que són de mètode, res a veure amb tenir o no tenir concert- el PNB muscularà una proposta suggestiva de millora de l'autogovern. Només el temps dirà si se'n surt. Ara bé, Madrid sap que dues escletxes simultànies farien trontollar, llavors sí, l'edifici.