De tots els arguments teòrics en contra de la idea de la independència, l’únic que trobo potent és el de les dues meitats, el que diu que, tot i suposant que el suport a l’estat propi tingués al darrere, si això es demostrés, un 50% pelat de la ciutadania, el projecte no es podria tirar endavant amb pràcticament mig país al marge o en contra. Som un poble, o en som dos? Em sembla una pregunta raonable. Per això mateix m’ha cridat l’atenció que aquests dies la senyora Inés Arrimadas hagi expressat la necessitat d’acabar amb el procés sobiranista per, ha dit, “recuperar la cohesió”.

Quina cohesió, Inés? És a dir, que quan creieu que el 50% ignorat o vençut sou vosaltres, desplegueu tot l’argumentari del nacionalisme excloent, de la societat partida i de la fractura a la taula de Nadal, però si el 50% que ha de resignar-se és l’independentista, cap problema: això és recuperar la cohesió! D’altra banda, de debò que Ciutadans vol acabar amb la tensió derivada del xoc d’identitats nacionals? Però si gràcies a aquesta excitació el partit és on és! Si no, encara tindria tres escons, i no pas vint-i-cinc.

Si s’acusa l’independentisme de no tenir en compte l’altre meitat del país, una crítica legítima que es troba al bell mig del problema on som en aquests moments, el que no pot ser és replicar amb la mateixa recepta corregida i augmentada. Perquè quan alguns parlen de cohesió sembla que estiguin pensant “¡a por ellos!”, la qual cosa, a més de poc tranquil·litzadora, no sembla que il·lumini el camí per resoldre res. No dubto que les mesures de Ciutadans per resoldre la qüestió poden tenir molts fans a Catalunya, però, si s’arriben a posar en pràctica, entre els seus efectes no crec qui hagi el de produir una sobtada i màgica cohesió, ans al contrari.

Vist com han anat les coses aquests darrers mesos, diria que pensar en l’altra meitat serà una qüestió central en la Catalunya que ve. Això sí, per a tothom, per a un independentisme que ha estat inconscient de la seva feblesa i per a un anti-independentisme castrense que només es posa democràticament estupend quan creu que li van mal dades.

Potser per això podem veure Miquel Iceta passejant amb tanta serenitat i fina ironia pels platós. No hi ha dubte, és el seu moment: sap que molts catalans volen, necessiten, amb desesperació fins i tot, escoltar la seva paraula balsàmica al voltant de curar ferides i construir ponts. Potser no era tan difícil. Potser l’independentisme ha permès que uns altres li facin un gol per l’esquadra i li prenguin, a ulls d’una bona part del país, un discurs que considerava seu i només seu, el de ‘Catalunya, un sol poble’. Això sí, dintre d’Espanya.