El centenari de la commemoració de la primera representació d’Els Pastorets de J.M. Folch i Torres, el 24 de desembre de 1916, ha permès de recuperar el record d’un dels personatges més populars de la cultura catalana del segle XX. Els seus pastorets, amb personatges com Lluquet i Rovelló, que ja formen part del nostre imaginari col·lectiu, són l’obra teatral més representada en català  -en teatres professionals  i amateurs, des del gran espai fins a ateneus, casals i sales parroquials- i, també del mateix autor, en el seu moment La Ventafocs pujà als escenaris més de mil vegades. Ell va ser el primer escriptor català pròpiament de masses, gràcies als èxits de les seves obres, pensades per arribar al gran públic i avesar-lo a la lectura en la llengua del país, per més que, sovint, fos acusat de sentimentalisme ensucrat i carrincló. La realitat és que milers de catalans van familiaritzar-se a llegir en la seva llengua a través de les pàgines de la revista El Patufet i d’obres narratives que van adquirir un gran èxit com Joan Endal, Les aventures extraordinàries d'en Massagran, En Bolavà detectiu o Per les terres roges.

Al costat de la dimensió estrictament literària del personatge, però, hi ha també el compromís clar amb el seu país i el destí del seu poble com a comunitat nacional diferenciada, com recordava aquí Pep Martí, un aspecte aquest que, malauradament, ha quedat colgat sota els prejudicis que sempre l’han acompanyat, tant per les seves conviccions religioses com pel to excessivament emotiu i previsible de molts dels seus escrits. Nascut a Barcelona el 1880, en el si d’una família catalanista, el cert és que, ja als quinze anys, va quedar enormement impactat pel discurs pronunciat per Àngel Guimerà a l’Ateneu Barcelonès, en defensa de la llengua catalana. El vespre abans de l’11 de setembre de 1901, acudí a la convocatòria d’homenatge a Rafael Casanova, davant el seu monument, feta per l’entitat patriòtica Sempre Avant. Una trentena d’assistents a l’ofrena floral van ser detinguts i interrogats, van passar una nit al govern civil i dues més a la presó, acusats de reunió il·legal, si bé van ser indultats pel jove monarca Alfons XIII, amb motiu d’arribar aquest a la majoria d’edat. Mentre eren a mans de la policia, Folch i Torres va rebre la visita de Domènec Martí i Julià, l’home que promogué un gir socialista dintre el moviment catalanista i amb qui el jove Folch havia coincidit abans en jornades significatives, com la celebració de la diada de sant Jordi o el Corpus de Sang. Tots dos eren del parer que el catalanisme no podia quedar reduït a la burgesia que s’anava aglutinant a l’entorn de la Lliga i que calia que ampliés la seva base social cap a sectors obrers i populars.

Entre els companys detinguts va néixer, durant el seu arrest, la idea que calia fundar una organització que servís de suport als catalans objecte de represàlia pel seu compromís nacional. És així que aquell octubre mateix, en el transcurs d’un sopar a l’hotel Comtal de Barcelona, nasqué La Reixa, entitat adherida a la Unió Catalanista, organització de suport i solidaritat amb els patriotes catalans empresonats a la qual només podien pertànyer les persones detingudes “per actes realitzats fent manifestació d’amor a la pàtria catalana”.  Folch i Torres en fou escollit president per aclamació. Tenia 21 anys i el seu compromís nacional, obertament independentista, es reforçava encara amb una sèrie d’articles apareguts a la revista La Renaixença. Durant anys, La Reixa va dur una vida més o menys intermitent, però, encara a la postguerra, podia trobar-se algun comitè de suport a l’entitat entre la comunitat catalana d’alguna ciutat argentina. Als 24 anys passà dirigir La Tralla, setmanari satíric d’orientació independentista, amb Vicenç A. Ballester com a editor i en el qual havien de col·laborar E. Xammar i D. Martí i Julià. La revista tenia un to molt combatiu en defensa dels drets de Catalunya i va ser objecte de tota mena de represàlies, multes i suspensions per part de l’autoritat: “Quan no rebíem per massa catalanistes, ens perseguien per massa socials”, reconeixia el mateix Folch i Torres, demostrant així la seva doble, indestriable i permanent preocupació nacional i social alhora. Per això recordava que “fèiem catalanisme obrerista que tanta falta feia perquè els del Cu-cut! eren uns burgesos. A La Tralla vaig rodejar-me d’uns quants xicots obrers de Sant Martí i el Poble Nou, és a dir, de barriada fabril”. La revista no va estar-se de fer comentaris favorables a la independència de Cuba i el 1907 va ser, finalment, clausurada. El seu director havia estat forçat pel context tan advers a sortir de l’estat, sense abandonar el país, ja que s’establí durant prop de tres anys a Perpinyà. Era el dia de Nadal de 1905. Allà féu de corresponsal del diari El Poble Català i aprofità l’excepcionalitat del moment per llegir literatura clàssica i autors francesos.

Folch i Torres es proposava d’aconseguir una majoria social, de caràcter catalanista, i era conscient que aquest objectiu només era possible incorporant-hi la classe obrera. No sols es desmarcava del regionalisme conservador de la Lliga, sinó també de l’anarquisme, llavors amb força arrelament entre els treballadors, sinó que combatia aferrissadament el lerrouxisme, amb una gran contundència i claredat, com és el cas del famós article dedicat a Lerroux, “Tu ets el Judes!”. De retorn de Catalunya Nord passà a dirigir El Patufet i començà així l’etapa de més èxit públic de la seva vida. El 1920 fundà els Pomells de Joventut de Catalunya, una organització juvenil que tenia un doble compromís, religiós i nacional, ja que sostenia que calia actuar “per amor a Déu i a la Pàtria”. Així, els seus membres havien de fer, cada setmana, una bona obra moral i una bona obra patriòtica, sobretot vinculada amb la llengua catalana. Va arribar a aglutinar més de 4.000 joves i, sense vinculacions de dependència amb cap partit polític, l’orientació nacional era més que evident. Significativament, el primer acte organitzat pels Pomells va ser la celebració d’una missa a Molins de Rei en memòria de Terence MacSwiney, batlle de Corcaigh (Cork, en anglès) i dirigent  destacat del moviment republicà irlandès, mort en vaga de fam el 25 d’octubre del 1920 a la presó de Brixton  (Londres) en defensa de la llibertat d’Irlanda. Els Pomells s’havien fundat pocs dies abans, quan la vaga del batlle era seguida amb interès i emoció pels sectors nacionalment més conscienciats. Tot i que l’orientació independentista del moviment juvenil desplaïa bona part de la jerarquia catòlica, els Pomells van ser vistos amb simpatia pel cardenal Vidal i Barraquer i l’abat de Montserrat, Antoni Marcet. Pocs dies després del cop d’estat de Primo de Rivera, el 1923, un decret del governador civil de Barcelona, Carlos de Lossada y Canterac, suspenia la iniciativa juvenil promoguda per Folch i Torres.

La derrota de Catalunya i de la llibertat, el 1939, desplaçà Folch i Torres a un veritable exili interior fins a la seva mort, el 1950, enmig de veritables limitacions econòmiques per subsistir, atesa la seva condició d’escriptor de masses en català. Malgrat l’ambient repressiu de la dictadura franquista, el seu enterrament va ser una manifestació massiva, alhora, de dol i de patriotisme contingut; i la seva mort va ser molt sentida arreu del país. Fou una veritable galleda d’aigua freda sobre les consciències d’unes generacions de catalans que tornaven a constar l’amargor de la desfeta i, en alguns sectors, també una certa desemparança de referents morals col·lectius. Avui té carrers i places, escoles i instituts dedicats arreu de Catalunya, mentre que les lletres catalanes li reten homenatge amb un premi de narrativa infantil i juvenil que, merescudament, duu el seu nom. La seva figura, lliure d’ignorància, de prejudicis i de tòpics, no fa més que engrandir-se amb el pas del temps.