Després de la fi de la dictadura, es va construir un edifici anomenat Estat espanyol amb la participació entusiasta de Catalunya, que va tornar a creure en l’eterna promesa d’un encaix amable que respectès la seva identitat cultural. Aviat es va començar a veure que la cosa no rutllava i que un dels elements utilitzat per bastir l’edifici produïa efectes negatius. 

Catalunya és l’amiant de l’edifici anomenat Espanya. És tòxic per a la idea d’unitat indissoluble de la nació espanyola que amara tota l’arquitectura institucional de l’Estat i com més temps passa, més l’afebleix. L’episodi recent de l’ingerència del Tribunal Constitucional en una tramitació parlamentària no s’explica sense l’anomalia que representa Catalunya per a la concepció castellana de l’estat, que és la vigent i hegemònica. 

La feble divisió de poders existent es va suprimir volgudament –per ordre del PP amb la col·laboració entusiasta del PSOE i amb Podemos mirant cap a una altra banda– amb l’objectiu d’aturar l’independentisme, i ara se’ls gira en contra. L’Espanya dissenyada en 1978 trontolla però ningú a Madrid no s’adona que només si extreu l’aluminosi que representa Catalunya podrà subsistir. Espanya s’agrada tal com és, però Catalunya no hi encaixa. Porten 300 anys intentant que encaixi a cops de bastó, però no hi ha manera.

De fet, Catalunya ja ha desconnectat. Una majoria vota per la independència o per opcions allunyades de la visió unagrandeylibresca que Espanya té de sí mateixa. És una tendència consolidada que no farà més que créixer. Les concessions arrencades enmig del procés negociador que Pedro Sánchez va acceptar a contracor per pur instint de supervivència polític, són indigeribles per a gairebé tot l’espectre polític espanyol, d’esquerra a dreta. 

La ironia més punyent del conflicte entre Catalunya i Espanya és que cap de les dues podrà sobreviure si no se separen. La majoria dels catalans ja n’ha pres consciència. Tant de bo una majoria d’espanyols també ho fes.