Tinc una amiga que, dijous passat, quan semblava que el president Puigdemont convocava eleccions per frenar el 155, va esverar-se molt i volia llançar el barret al foc. És una amiga que, sense pronunciar la paraula "traïdor", estava en sintonia amb els tuits acusadors de Rufián i les dimissions histèriques de Cuminal i Batalla. Dijous va aflorar la cara més lletja del sobiranisme: la pulsió antipolítica, la puresa inútil, la coherència mal entesa i –lamento dir-ho- l’infantilisme més autodestructiu. Ho dic ara, perquè quedi clar: amb aquests atributs negatius no hi haurà independència, ni República, ni cap país on es pugui viure. Només hi haurà frustració, sectarisme i, a la llarga, el retorn a posicions marginals pròpies de l’independentisme d’altres dècades.

Soc conscient que la meva anàlisi no agradarà els que creuen que la política funciona en base a simplificacions i consignes. A aquests els dic que intentin admetre –ni que només fos des del silenci- que aquest trajecte final del procés ha estat pèssim. I no únicament per la repressió a la turca de l’Estat espanyol, que he denunciat i denuncio, però que no pot tapar els errors dels dirigents de l’independentisme. A vegades, hem acabat sent com la pitjor de les paròdies que es fan de nosaltres.   

Després, diumenge, la meva amiga va confessar que dijous s’havia equivocat i que s’havia precipitat. La meva amiga és una dona intel·ligent, però quan opina sobre el procés parla més com una creient de fe cega que com una ciutadana disposada a confrontar les conviccions amb els fets. Ara, la meva amiga diu que Puigdemont va complir, però està desconcertada i també desenganyada. Es pensava que assolir la independència seria ràpid, que declarar la República equivalia a desenganxar-se automàticament dels poders espanyols, que els Mossos assegurarien la nova legalitat, etcètera. La meva amiga –que va defensar les urnes de l’1-O amb el seu cos- estava disposada també a ocupar les places durant dies per defensar el nou Estat català i ara, en canvi, veu com comença una nova campanya electoral. La meva amiga sap que les coses no s’han fet bé, però encara no vol culpar directament ningú.

L’aparició de Puigdemont des de Brussel·les és la resposta a l’escac que fa Rajoy quan convoca unes eleccions que ningú imaginava que serien tan aviat. El 21-D serà considerat per tothom com unes plebiscitàries, com acredita l’actitud dels partits que han fet costat al 155, que han de mobilitzar els seus votants  com mai ho han fet. Tot això posa nerviosos els més durs del Madrid oficial, que temen que una victòria més rotunda de l’independentisme faci ara ineludible l’escenari a l’escocesa. Per tant, es tornen a repartir cartes i cal saber jugar la partida. En aquest context, i al marge de si els sobiranistes concorren per separat o en llista única, em sembla del tot imprescindible que Mas, Puigdemont, Junqueras, Rovira, Romeva, Forcadell i alguns altres tinguin el coratge de sortir davant del públic per donar respostes sinceres a la meva amiga desenganyada. També haurien de sortir a retre comptes els estrategs aficionats de l’Estat Major invisible, però aquests savis no els ha votat ningú i, per tant, poden posar-se de perfil. 

Sense aquest exercici d’explicació i d’autocrítica davant de la gent, l’independentisme només podrà confiar en les relliscades del govern espanyol i en la sort. Ha arribat l’hora d’aterrar en el realisme de l’estratègia a llarg termini, i abandonar les astúcies que acaben com els coets mullats. Cal començar a assumir certes dades que s’han deixat de banda sistemàticament. La meva amiga potser tindrà un disgust quan escolti els líders fer rectificacions en veu alta, però ho entendrà. Perquè és una persona adulta que vol ser tractada com a tal. I perquè vol  acabar guanyant.