Estic gaudint com un gínjol del Barça de Flick i, alhora, aprenent a deixar enrere l’anterior etapa presidida per Bartomeu. Per fi torna a tenir un president feliç, que es pren el futbol amb la serietat amb què una criatura es pren qualsevol joc. Un entrenador dotat d’una autoritat gairebé grega, que ha sabut fer millors tots els jugadors, conscient que l’equip està per sobre de qualsevol narcisisme ferit. Un jugador excepcional com Pedri, que reparteix el joc com ho feien Xavi i Iniesta junts. I la cirereta del pastís: un geni amb una personalitat aclaparadora.

Actuar en sintonia amb un mateix, ser conscient de la pròpia vàlua, no tenir dubtes respecte de la pròpia agència constitueix una amalgama de factors tan difícil que la majoria dels mortals l’aconseguim —si ens ha anat prou bé la vida— cap als quaranta o cinquanta anys. Una gran part del mèrit el té la família. M’explico.

El pare del Lamine és un personatge que molta gent ha criticat -sovint amb raó- pel seu comportament imprudent, fanfarró i exhibicionista. Tot i això, quan els veig junts, és impossible no adonar-se de la seva complicitat. Semblen dos nens jugant, encantats d’estar plegats. La seva mare, en canvi, és discreta. No és gaire propensa a presumir ni a mostrar-se més del compte. I quan ho fa, sovint va acompanyada del seu altre fill, un nen que el Lamine sembla adorar. Potser m’equivoco, però aquest detall em fa pensar que tant la mare com el Lamine es cuiden molt de fer-lo sentir important. Ell també és fill i germà, i ningú no li prendrà el seu lloc, ni tan sols l’ombra d’un germà que s’ha fet gegant.

Quan, inicialment, l’acte de signatura davant les càmeres de la renovació del seu contracte amb el Barça es va endarrerir, vaig saber que el Lamine Yamal adora la seva àvia paterna, la Fàtima. El futbolista no havia volgut signar davant del món perquè la seva àvia no hi podia assistir. En llegir la notícia vaig riure molt, imaginant una persona jove però segura de si mateixa que fa esperar el món perquè prioritza els vincles amb els éssers estimats. Vaig riure imaginant una àvia amb problemes d’agenda com el seu propi net. Aquesta hipòtesi, aparentment inversemblant, va quedar confirmada en l’acte de signatura de la renovació, que finalment va tenir lloc a mitjans de juliol. Cada membre d’aquesta família ha actuat -i continua actuant- tal com és.

Si jugo a endevinar la infància del nen Yamal, si imagino els seus primers tres anys -aquells en què el caràcter es construeix a partir de la interacció entre el temperament innat de l’infant i les cures rebudes de l’entorn més proper-, m’imagino molt d’amor, molta atenció i molta confiança. Intueixo un vincle segur amb els seus progenitors i amb la família extensa. I aquest vincle segur només el poden oferir les persones que saben estimar bé. Recordem-ho: per estimar bé no cal tenir una vida perfecta.

M’imagino un nen molt estimat, feliç, juganer, capaç de suplir allò que el món real no li donava amb un somni: la pilota. I aleshores arriba el Barça, que ràpidament s’adona del que té entre mans i li proporciona totes les atencions necessàries. Un còctel perfecte: ser ben estimat primer per l’entorn més proper, tenir una vocació, atrevir-se a perseguir un somni i trobar-se, pel camí, amb el millor club del món disposat a cuidar-te.

Per cert: el Lamine Yamal és català, oi? Doncs no només això. És el màxim exponent de com el jovent viu avui la identitat: són un tot. Parlen totes les llengües que han rebut i ho fan amb una naturalitat admirable. No els ho espatllem.