En algun moment, un sector molt determinat de l'independentisme va perdre la brúixola i es va refugiar en un sistema tancat de creences. La crisi que viu aquests dies l'ANC per força recorda la d'aquelles formacions de l'extrema esquerra dels anys del tardofranquisme i la Transició, barallades sempre internament. Grupuscles marxistes-leninistes, trotskistes o maoistes no feien més que esllavissar-se entre faccions mentre condemnaven la resta de partits per traïdors. Una part de l'independentisme està reproduint aquells comportaments, que són consubstancials a un radicalisme sense sòl però molt carregat de raons i referències ideològiques.

Passi el que passi, sempre quedarà la petjada d'un ampli moviment sobiranista, en el qual l'ANC hi va tenir un paper cabdal i de lideratge. És la part guanyadora del procés independentista, que ningú podrà esborrar. Tampoc els qui, des d'Espanya, ara es freguen les mans, oblidant les lliçons de la història i pensant, també des d'un altre sistema de creences, que "això" ja s'ha acabat. Aquí no s'ha acabat res, en efecte, però sí que, si es vol donar embranzida properament de cara a un nou salt polític per Catalunya, s'hauran de fer les coses diferent.

Lenin va parlar de l'esquerranisme com de la malaltia infantil del comunisme. Es referia a les posicions maximalistes que solen dur a la derrota. L'ANC està mostrant una clara incapacitat de governar les discrepàncies internes. Després de quedar en la perifèria del moviment i atacar fort totes les "contradiccions", ara enceta un nou capítol, igual com els grupuscles dels anys setanta: la caça i captura de "traïdors" interns i la trencadissa com a forma de resoldre les diferències.

Quan un moviment cívic adopta mecanismes propis dels fenòmens religiosos, entra en una deriva autodestructiva. Davant la manca de realitats efectives, en lloc de buscar-les dins mateix de la política, hi ha persones que es refugien en la fe i la voluntat de creure en coses que ningú més sap veure. No hi ha discrepants, sinó heretges. Hi ha una única veritat i sovint també hi ha aiatol·làs que saben interpretar-la. Tot i que en aquest cas, es fa difícil trobar-los.

Ja no es tracta de la llista cívica o del quart espai independentista, una bona manera aquesta d'intentar sumar forces. Avui és la llista cívica. Però demà la causa del conflicte pot ser una altra cosa la que generi més malestar intern. El fons de la crisi a l'ANC és la voluntat de defugir la realitat i substituir la seva anàlisi crítica -on podria aportar reflexions enriquidores, de ben segur- per crear un relat que, embolcallat amb les apel·lacions als principis, pertany al món de la fe cega i un cert fonamentalisme.   

L'ANC haurà de saber trobar el seu paper en un context que és molt diferent al que es preveia quan va néixer. Caldrà recuperar la transversalitat. Una cosa que també sol definir les situacions sense sortida és la insistència en els objectius màxims. El maximalisme és una altra mostra d'infantilisme. Perquè les majories àmplies s'assoleixen sempre sobre una plataforma reivindicativa de mínims. L'1-O va ser una victòria política perquè va sumar independentistes de divers matís i gent que no ho era, però que va entroncar amb la modernitat democràtica dels objectius del referèndum. Ara, l'ANC es troba en el punt curiós en què ni tan sols és capaç de posar d'acord els més maximalistes.