Comença bé l’any 2018. Un partit polític ha dit que las crítiques que li fa el Tribunal de Comptes en relació al seu finançament són “diferències d’apreciació”, confirmant així a quina velocitat s’apropa la terminologia emprada pels partits polítics quan ho fan les seves expectatives de tastar el poder. El finançament de les campanyes electorals (que hem d’entendre estès a les llarguíssimes precampanyes) és per això una qüestió força més important que la pròpia llei electoral, tan criticada aquests dies per l’esmentat partit polític. Són els diners els que afavoreixen la compra d’espais, de voluntats, de favors, de cunyes publicitàries disfressades, d’activistes professionals a temps complert ocupant i multiplicant-se a les xarxes socials, i dels millors professionals d’un màrqueting cada cop més neuromàrqueting, cada cop més capaç d’aconseguir la nostra acceptació inconscient després justificada amb arguments ad hoc. És cert que es podria dir que tots els gran partits tenen això al seu abast; i així és, per això són ara tres o quatre, i no dos, els partits que es reparteixen el pastís sense que pràcticament cap comprador, cap votant, pugui dir què li estan venent en els seus programes.

El diner ha decidit apostar a diverses cistelles i n’hi ha hagut unes més eficients que altres, com passa amb les grans empreses, diversificant marques per a diversos tipus de comprador. En tot cas el diner no té més ideologia que recuperar amb escreix la inversió, i si no, que li diguin als presidents de comunitats autònomes que en el discurs de Nadal d’aquest any han fet referència al “problema català” al·ludint a una raó ben amarga per voler el manteniment de Catalunya dins d’Espanya. Sense distinció d’autors (PP, PSOE des del poder i Cs com el recanvi possible) la raó explicitada per voler que Catalunya es quedi és el risc que corren les seves pensions, la seva sanitat o la seva educació. Estan potser reconeixent que sense Catalunya no és viable Espanya? Jo no m’ho crec, al contrari, crec que hi ha capacitat sobrada arreu per tirar endavant amb dignitat projectes propis, si l’enginy es troba amb l’esforç. Però és inacceptable que la raó de fons per a la unitat sigui l’interès econòmic d’aquesta gallina que és el motor econòmic català (que està dient que no i que sí a parts iguals), i no l’estimació mútua i les arrels compartides. Amb aquests interessats raonaments com oposar-se a qui vol marxar d’Espanya per evitar “l’espoli”? I com evitar pensar que des d’allà es farà el que calgui per tal que la situació es perpetuï?

O sigui, que malgrat els bons propòsits de molta gent, d’aquí i d’allà, sembla que l’any 2018 comença com va acabar l’anterior. Amb contenciosos oberts, amb pecats capitals enquistats, amb raons inconfessables sota les exigències polítiques. Depèn de nosaltres que sigui d’una altra manera.