El macabre assassinat de Jamal Khashoggi ha situat l’Aràbia Saudita al centre del debat internacional. Per primera vegada, les violacions de drets humans d’aquest país han inundat portades, columnes i tertúlies, i han obligat els líders polítics a posicionar-se.
 
La monarquia dels Saud no va imaginar mai que desfer-se d’una veu crítica, com havia esdevingut la del periodista a les pàgines del The Washington Post, els posaria tant contra les cordes. Els milionaris acords comercials amb les principals potències occidentals els havien dotat fins ara d’una impunitat que els ha permès fer i desfer sense que ningú els qüestionés les atrocitats comeses a dins i a fora del país.  
 
Durant més de tres anys, la comunitat internacional ha ignorat els bombardejos de l’Aràbia Saudita al Iemen contra funerals, hospitals o autobusos escolars, i altres crims contra la humanitat. No ha estat fins que ha transcendit el cas Khashoggi que els Estats Units han demanat públicament un alto al foc al conflicte. També França i el Regne Unit (els dos altres grans subministradors d’armes a Riad) han sortit a qüestionar el conflicte armat. Uns gestos que contrasten amb els d’Espanya, que no ha dubtat a prioritzar els seus negocis armamentístics, perquè estan en joc “6.000 llocs de treballs”, i perquè les bombes que els ven són “làser d’alta precisió que no s’equivoquen matant iemenites”.
 
Una altra de les qüestions que Occident ha passat per alt és la influència que l’Aràbia Saudita té en els fonaments ideològics d’Estat Islàmic. L’esbiaixada i radical interpretació que fa el grup gihadista de l’Islam beu directament del wahhabisme, el corrent religiós oficial del país. Fins i tot Riad no empresona els membres d’EI, sinó que els envia a centres de retir espiritual perquè redrecin el seu desviament. A més, una de les fonts importants de finançament del grup prové directament de donacions privades de països com l’Aràbia Saudita.
 
Des que el príncep hereu saudita, Mohammed Bin Salman ha agafat les regnes del país, ha intentat aprovar mesures cosmètiques que projectessin una imatge d’obertura del règim. Potser la més significativa de totes és la de permetre que les dones puguin conduir. Ara bé, a la vegada, ha incrementat la persecució de dissidents, periodistes o bloguers. Sense anar més lluny, pocs dies abans que es donessin els primers carnets a dones, les forces de seguretat van detenir alguns dels activistes que havien lluitat per aquest mateix dret.
 
Malgrat totes aquestes barbaritats, ha calgut l’assassinat d’un periodista que escrivia a un dels diaris més influents del món perquè Occident s’escandalitzés amb la veritable cara del règim saudita. Però si això serveix perquè acabi la guerra al Iemen i perquè Occident abandoni la hipocresia, la mort de Khashoggi no haurà estat en va. Les seves paraules s’hauran convertit en l’arma més poderosa precisament perquè les van voler silenciar.